Peix al cove

Fira Tàrrega engega l’última jor­nada. S’allar­garà fins ben entrada la nit. Si dijous arren­cava amb la par­simònia de qui llaura la terra per con­rear-la, diu­menge s’endar­re­rirà com qui recull el gra abans que el mal­meti una tem­pesta ino­por­tuna. Anna Giri­bet és a punt de com­ple­tar la seva pri­mera edició (que, per defi­nició, és de tran­sició perquè no hi ha temps de veure virar el rumb de les direc­ci­ons artísti­ques), però s’intu­eix que la seva labor serà con­cen­trar esforços i opor­tu­ni­tats amb les com­pa­nyies que es pre­sen­tin a la fira, pro­cu­rant donar-lo les millors con­di­ci­ons per repre­sen­tar el seu espec­ta­cle i també per donar-los­llarga vida més enllà de Tàrrega. Avui és dia de fer recompte, de comp­tar quants pei­xos han entrat al cove. I, és clar, aquesta bèstia esmu­nye­dissa va molt per des­ta­car una de les sor­pre­ses d’aquesta edició: la nova pro­posta d’Hotel Iocandi, Peix.

Tomeu Amer és un acròbata espe­ci­a­lista a fer equi­li­bris dalt d’una escala. Com altres espe­ci­a­lis­tes en una dis­ci­plina (sovint els mala­ba­ris­tes que fan rebo­tar boles, per exem­ple) han creat una dra­matúrgia per fer lluir la seva dis­ci­plina sense can­sar l’espec­ta­dor. A Peix, Amer cons­tru­eix un per­so­natge fràgil, vul­ne­ra­ble com els anti­he­rois de Lean­dre, amb qui com­par­teix con­nexió genètica amb el públic. L’espec­ta­cle sap tro­bar la peripècia còmica, un punt estri­pada (amb el mallorquí que asse­gura par­lar en anglès amb els pei­xos, que el tenen per un pri­mat dins del mar), i amb uns cops de canell dra­matúrgics de pre­cisió glaça el riure amb la con­ta­mi­nació dels mars i també amb les vícti­mes d’una soci­e­tat inso­lidària. Les marees no saben dife­ren­ciar si es pesca un bidó d’aigua o un llen­guado.

Live­a­lone és una altra peça que farà par­lar molt. D’entrada, perquè el signa Fran­cesc Cuéllar amb col·legues de la com­pa­nyia José y sus her­ma­nas (Los ban­cos rega­lan sandwic­he­ras y cho­ri­zos i Arma de cons­trucción masiva). Cuéllar exposa la seva difi­cul­tat per acon­se­guir un pis on viure sol a Bar­ce­lona. Ho bar­reja amb altres qua­dres: la gen­tri­fi­cació com a fet social (Gentry), la neces­si­tat que els pisos siguin habi­tats (Cons­truc­tivo) i l’estra­nya relació de com­panys de pis (Ane­boda). Però l’empremta de José y sus her­ma­nas és la que domina. Amb una clara volun­tat lúdica de des­pis­tar l’espec­ta­dor, de pro­vo­car dife­rents plans i for­mes d’expres­sar uti­lit­zant mit­jans (tots vol­gu­da­ment pre­ca­ris però en excés). Pro­ba­ble­ment, una òptica que con­necta molt bé amb el públic més jove per la capa­ci­tat d’enten­dre for­mats que es tre­pit­gen contínua­ment. L’humor negre final és un ter­ri­ble pre­sagi per a un grup majo­ri­tari dels joves (que no here­ta­ran en breu, ni són fut­bo­lis­tes ni tam­poc agents de fut­bo­lis­tes d’èlit). Live­a­lone habi­tarà molts fes­ti­vals aquesta tar­dor. A Tàrrega, l’espai de Cal Tre­pat va per­me­tre ima­gi­nar i dei­xar-se endur per les for­mes de les esquer­des.

També van estar d’estrena a Fira Tàrrega La petita malu­ma­luga. En rea­li­tat, tal com expli­quen en l’espec­ta­cle, es tracta d’una revisió d’un títol que no va ser comprès: La lluna en un pot. La peça fun­ci­ona quan con­necta direc­ta­ment amb la cana­lla (pen­sada per a nadons) sense neces­si­tat de tec­no­lo­gia. L’arpa i la per­cussió amb la lluna balla­rina són el batec d’un mun­tatge que rei­vin­dica, encer­ta­da­ment, el dret dels nadons a veure espec­ta­cles con­cep­tu­als, sense una trama sor­gida d’un conte popu­lar. “No cal dir bup, si es diu gos”, insis­teix la gra­vació. Però és que, en rea­li­tat, els nadons no neces­si­ten ni tan sols que apa­re­gui un gos. Sí que con­nec­ten amb els actors, el so i el movi­ment. Com més purs, millor. Ara, dei­xem els cans (i les llu­nes) i tor­nem als pei­xos i als coves.