Isaki Lacuesta

El 26 d’octu­bre del 2002, pocs dies després que el fes­ti­val de Sit­ges premiés amb els pre­mis de millor direc­tor reve­lació i del públic a millor pel·lícula el seu pri­mer llarg­me­tratge Cra­van vs Cra­van –sobre la figura del poeta, boxe­ja­dor i bohemi, nebot d’Oscar Wilde, que el 1918 va des­a­parèixer al Golf de Mèxic–, en una entre­vista al Diari de Girona, Isaki Lacu­esta va decla­rar a Pep Pri­eto: “Quan diuen que hi ha un auge de la moda docu­men­tal vol dir que les pel·lícules s’estre­nen. I punt. Com a auge és molt rela­tiu. Si els films de ficció fes­sin les taqui­lles dels docu­men­tals, ningú en vol­dria saber res. I el segon equívoc és que el docu­men­tal no és un gènere; ningú diria que la ficció és un gènere. Hi ha el docu­men­tal de repor­tatge, les pel·lícules de José Luis Guerín són més pro­pe­res al poema, els dia­ris per­so­nals”, fixant un full de ruta que ha con­for­mat una obra, a cavall entre el cinema clàssic i una pro­posta tren­ca­dora mar­cada tant pel seu acos­ta­ment al rea­lisme com a l’intent de reflec­tir les con­tra­dic­ci­ons d’una soci­e­tat en crisi d’iden­ti­tat.

Nas­cut a Girona l’any de la mort del dic­ta­dor, fill d’una família basca –el pare de Sant Sebastià i la mare de Tolosa– i afec­ci­o­nat al cinema des de molt petit –durant cinc anys, va fer crítiques de pel·lícules al Diari de Girona–, va estu­diar comu­ni­cació audi­o­vi­sual a la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, es va gra­duar en la pri­mera edició de màster en docu­men­tal de cre­ació a la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, on va tenir com un dels mes­tres Joa­quim Jordà, i el 2000 va fil­mar el curt­me­tratge Caras vs Caras, que es pot con­si­de­rar com un assaig fil­mat del Cra­van vs Cra­van. En el dos­sier que en el número 269 de la Revista de Girona es va dedi­car al nou cinema gironí, Pep Pri­eto, amic i com­pany del cine­asta quan exer­cia de crític en la premsa local, asse­gura: “Els pri­mers tre­balls de Lacu­esta l’acre­di­ten com un cine­asta com­promès amb la rei­vin­di­cació de la forma al ser­vei d’una deter­mi­nada veri­tat que depèn, en gran mesura, de la dis­po­ni­bi­li­tat del qui mira i escolta per abas­tar-la.”

No pot pas­sar per alt que tota l’obra de Lacu­esta és fruit d’un tre­ball con­junt amb Isa Campo, com­pa­nya, coguio­nista i, a vega­des, si no ho és sem­pre, coau­tora. Pot­ser per això no deixa de sor­pren­dre que l’aposta dels cine­as­tes camini per la prima línia ver­me­lla que separa la rea­li­tat i la ficció que es va con­cre­tar en La leyenda del tiempo (2006), film en què l’Isra i en Makiko, dos ger­mans gita­nos que volen trans­cen­dir la pròpia con­dició, esde­ve­nen pro­ta­go­nis­tes d’una història única que té con­tinuïtat a Los con­de­na­dos (2009), fil­mada al Perú, on en Martín i en Raúl, dues vícti­mes de l’exili, de la violència de l’estat i de la pròpia misèria, no son sinó mari­o­ne­tes d’un món en què Ava Gard­ner, l’ano­me­nat “ani­mal més bell del món”, dis­con­forme amb el seu ofici i el seu destí, asse­gu­rava que la dona que sor­tia a la pan­ta­lla no era ella i odi­ava veure les seves pel·lícules. A La noche que no acaba, Lacu­esta explica l’epo­peia vis­cuda per la diva entre el pri­mer pla de Pan­dora i l’últim d’Harem, intro­duint l’espec­ta­dor en un mis­teri tem­po­ral –són l’alfa i l’omega de les seves actu­a­ci­ons cine­ma­togràfiques a l’Estat espa­nyol–. Com va escriure Jordi Costa a Foto­gra­mas: “Mit­jançant un exqui­sida feina de mun­tatge, Lacu­esta acon­se­gueix que Ava dia­lo­gui amb si mateixa, alhora que els tes­ti­mo­nis dei­xen tes­ti­mo­nis del que va supo­sar el pas de l’huracà Ava per les seves vides.”

El 2011 va ser un any d’expe­ri­men­tació i con­so­li­dació. Després d’accep­tar una pro­posta de la pro­duc­tora Luisa Mati­enzo i de viat­jar al país Dogon (Mali) per fil­mar l’última repre­sen­tació de Paso doble, un espec­ta­cle de Bar­celó i el coreògraf Joseph Nad, mal­grat l’amenaça giha­dista, es van ins­tal·lar a Gogolí i, pro­te­gits pels penya-segats de Ban­di­a­gara, van rodar El cua­derno de barro, en què el direc­tor s’endinsa en el taller africà d’un artista que pinta, es rela­ci­ona amb la gent de poble, en espe­cial dels seus com­panys Ama­sa­gou i Amón, i pre­para la per­for­mance Los pasos dobles, que és el nom de la segona pel·lícula, en què s’intenta endin­sar en el mis­teri de les pin­tu­res per­du­des que François Augiéras va dei­xar en un búnquer mili­tar al mig del Sahara. L’espec­ta­dor es troba amb una gim­cana que va gua­nyar la Pet­xina d’or al fes­ti­val de Sant Sebastià. Un gran tri­omf que li va per­me­tre desen­vo­lu­par un pro­jecte com­promès i ambiciós. El 2014, va pre­sen­tar Muri­e­ron por encima de sus posi­bi­li­da­des, una sàtira cruel con­tra l’actual sis­tema, en què van par­ti­ci­par molts noms con­sa­grats, des d’Àngela Molina a José Sacristán, una pel·lícula feta en règim de coo­pe­ra­tiva que, tot i el baix pres­su­post, va repre­sen­tar un pri­mer salt al cinema indus­trial, que es va aca­bar de con­cre­tar amb La próxima piel, diri­gida con­jun­ta­ment amb Isa Campo, un thri­ller psi­cològic que, entre altres pre­mis, va ser pro­cla­mada millor pel·lícula en llen­gua cata­lana en la novena edició dels pre­mis Gaudí i de què la pro­ta­go­nista, Emma Suárez, va gua­nyar el Goya a l’actriu de repar­ti­ment. En l’últim film, Isa Campo i Lacu­esta van recu­pe­rar la vida de l’Isra, el pro­ta­go­nista de La leyenda del tiempo, i van fer d’Entre dos aguas (2018) un al·legat per la vida que va aco­na­se­guir la segona Pet­xina d’or de Sant Sebastià, a més del gua­nyar el Fes­ti­val de Mar del Plata, set Gaudí i el Feroz. No hem par­lat no dels curt­me­trat­ges, ni de les vide­oins­tal·laci­ons, les publi­ca­ci­ons o la docència, però, ara per ara, el tàndem Laku­esta- ampo és una aposta de futur.