Secció
Subsecció
‘Les maletes de Tulse Luper 3’
Més que com una pel·lícula, Greenaway la va definir com una obra multimèdia enfocada a provocar un canvi radical que afectaria el guió, o la relació de la càmera amb els directors i els actors
El 9 d’octubre del 2001, en una roda de premsa en el Festival de Sitges, Peter Greenaway, el creador gal·lès que a part de director de cinema és filòsof, pintor, il·lustrador, matemàtic i un enamorat del barroc, va renegar del cinema. Va assegurar que Martin Scorsese, Woody Allen i Jean-Luc Godard es limitaven a “il·lustrar textos amb imatges com es feia 105 anys enrere” i va presentar un nou i ambiciós projecte titulat Les maletes de Tulse Luper, que, més que com una pel·lícula, va batejar com una obra multimèdia enfocada a provocar un canvi radical que afectaria el guió, el fotograma únic, la relació de la càmera amb els directors i els actors i altres convencionalismes que jugaven contra la creativitat.
Després de plantejar les línies mestres, Greenaway va presentar la història de Tulse Luper, una mena de Sísif, un artista multidisciplinari i presoner professional que primer és castigat pels seus pares, després per una secta religiosa, més tard pels nazis i així successivament que dedica els captiveris a investigar el món. La història s’articula al voltant de 92 maletes, 92 és el número atòmic de l’urani, a la trama 92 són els objectes que representen el món, també hi apareixen 92 personatges que tenen la seva correspondència en 92 arquetips –des del rei fins al revolucionari. Explica els viatges d’un protagonista que en el tercer episodi s’atura a la plaça de Sant Domènec de Girona, on es van filmar uns plànols d’una fugida interminable que per a Tulse Luper va començar el 1928 quan es va descobrir l’urani i no s’acaba fins al 1989 quan cau el mur de Berlín, i que porten el protagonista arreu d’Europa i a Girona. La tria té molt a veure amb el fet que Edmon Roch va ser director de producció de la primera i la tercera entrega. Un profeta sense sort que, com va assegurar el director, va ajudar a contrastar el que és nou amb el que és vell, el tradicional i el modern i va parir el postcine per anunciar al món: “El cine ha mort, llarga vida al cine.”
Histrionisme
Peter Greenaway va intentar convertir Tulse Luper en un personatge històric, un nou Leonardo da Vinci que ajudés a explicar una època determinada. A més dels tres capítols filmats, The Moab story (2003), Vaux to the sea (2003) i From sark to the finish (2004), el director potencia la imatge sense ajustar-se ni a un guió ni a una història, fet que no és sinó l’inici d’un gran projecte multimèdia en què es posen en el mateix pla d’igualtat tant els llocs web com DVD explicatius, performances, projeccions en viu i altres activitats tocades per un cert histrionisme que ajuden a enfortir el relat.