“Era l’únic dia que els animals tenien pinso extra i no treballaven”

La diada de Sant Antoni Abat és el 17 de gener, i fos fei­ner o fes­tiu sem­pre es feien els Tres Tombs. Amb la meca­nit­zació van des­a­parèixer els cavalls, bous i mules. Als anys 70, però, a pobles com Vila­nova i la Geltrú van enfor­tir els Tres Tombs, que feien coin­ci­dir amb la festa major d’hivern, i d’altres muni­cipi hi van seguir al dar­rere. Als pobles veïns les asso­ci­a­ci­ons s’inter­can­vien car­ru­at­ges i ani­mals de tir per omplir el calen­dari els pro­pers tres mesos.

Com tota la cul­tura tra­di­ci­o­nal són cos­tums pre­ro­mans que es feien en agraïment al cicle de la natura o en aquest cas la domes­ti­cació dels ani­mals. T’ado­nes com en el pas­sat n’era, d’impor­tant, el cavall que va arri­bar a ser­vir per mesu­rar les xar­xes de car­re­te­res amb la mida dels culs de dos cavalls de tir. Uns estàndards que es van adap­tar després als car­ru­at­ges i l’arri­bada dels vehi­cles de motor.

Era l’únic dia que els ani­mals no tre­ba­lla­ven i tenien extra de pinso. És una festa a escala euro­pea que s’ha adap­tat a la seva manera. A Sant Pere del Vaticà mun­ten com una granja domèstica per fer la bene­dicció. A Cata­lu­nya man­te­nim la repre­sen­tació de les temp­ta­ci­ons de Sant Antoni, amb el foc i els dimo­nis, i la relació amb els ani­mals de peu rodó, siguin cavalls o tru­ges. La festa va lli­gada també a la gas­tro­no­mia del porc i és quan es fan mol­tes escu­de­lles de pobres. El sant se’l repre­senta amb una truja al cos­tat.

A Mallorca con­ser­ven la ico­no­gra­fia amb màsca­res i uns dia­bles molt aco­lo­rits. El cos­tum de fer els Tres Tombs és molt xava si tenim en compte que els pri­mers docu­ments del segle XV són sota la influència de l’orde antonià a Bar­ce­lona. Al vol­tant del mer­cat de Sant Antoni, on ara es fa el recor­re­gut, és on hi havia el con­vent dels anto­ni­ans. A par­tir d’aquí s’exporta a altres muni­ci­pis com Mar­to­rell, que a l’època feu­dal són con­si­de­rats car­rers de Bar­ce­lona.

No es pot jugar des del des­co­nei­xe­ment i des d’una visió urba­nita. Els més ani­ma­lis­tes aquí som nosal­tres que tenim cura dels cavalls tot l’any. En col·labo­ració amb la càtedra de benes­tar ani­mal de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, hem posat per escrit el que s’ha anat fent fins ara. L’ani­mal pot car­re­gar el 50% del seu pes i arros­se­gar tres vega­des el que pesa. És una festa de lloança dels ani­mals i no és cert que es mal­trac­tin.

Al camp tam­poc estan aïllats i estan amb altres ani­mals, al cos­tat de trac­tors o moto­ser­res. No es poden ide­a­lit­zar coses que no exis­tei­xen. Els cavalls han de des­can­sar, estar ben ali­men­tats i tenir una espe­cial cura als cas­cos i les potes. S’ha de saber que amb la doma natu­ral els car­re­ters manen els cavalls per la veu i pel fet de cri­dar tam­poc s’estan amenaçant.

És clar que poden rellis­car, però no és habi­tual que hi hagi acci­dents. Si tens el cavall que no es troba bé ja no el treus. L’any pas­sat se’n van morir dos de grans per pro­ble­mes car­di­o­vas­cu­lars.

Poder llau­rar o recu­pe­rar fei­nes com l’explo­tació fores­tal que s’ha dei­xat per­dre. No cal tor­nar al pas­sat però sí que es pot bus­car un equi­li­bri entre el pas­sat i el pre­sent. S’ha vist com al delta de l’Ebre els cavalls són els únics que ser­vei­xen per entrar a nete­jar els canals dels crancs inva­sors. Al Pri­o­rat i al Penedès ja hi ha cellers que llau­ren a cavall com un valor afe­git. El món urbà també podria fer un esforç per donar pro­ta­go­nisme al cavall.

Volem demos­trar que no som qua­tre pijos mun­tant a cavall i que al dar­rere hi ha molta gent del món del cavall. La capi­ta­li­tat vol reconèixer aquest poten­cial econòmic però també la funció social. Tenim 90 pobles asso­ci­ats i volem dotar de sin­gu­la­ri­tat cul­tu­ral la festa perquè ens sen­tim sovint com el germà pobre de la cul­tura popu­lar, que sem­bla que només encapçalen gegants i cas­te­llers. Els car­ru­at­ges que es per­den són irre­pa­ra­bles i el conei­xe­ment dels car­re­ters és una pena que es perdi.

No en tinc pas. És la part necessària per als Tres Tombs però a mi el que m’agrada són els guar­ni­ments i els car­ru­at­ges. M’interessa tota la part històrica i etnogràfica. Soc molt fre­aky.