entre amics

La crisi no és tan dolenta

Ralph Bernabei pensa que els temps dolents són bon temps per a l'art. Tot és més autèntic

Ralph Ber­na­bei és nova­iorquès, de la cate­go­ria spag­hetti, segons les con­ven­ci­ons del cinema de gàngs­ters. Pero Ralph Ber­na­bei no viu a Man­hat­tan. Ni tan sols a New Jer­sey. La seva població de residència és Colera, a la Costa Brava, on al cos­tat de la seva com­pa­nya, la belga Silvy Wit­tev­ron­gel, tira enda­vant la gale­ria Hori­zon, a més de tre­ba­llar en la seva obra artística.

Com sobre­viu un artista en època de crisi és tan mis­teriós com res­pon­dre a la pre­gunta de «com aguan­ten la majo­ria d'artis­tes en època de bonança?» De diners al món de l'art, n'hi ragen força quan la bossa sona, però no sem­pre en la direcció ade­quada. Uns pocs en toquen massa, i uns molts, massa poc. Per Ber­na­bei els diners més enllà de la sub­sistència fol­gada de l'artista són nefas­tos per a l'art; per això, amb un pen­sa­ment con­tra­cor­rent, diu que la crisi és bona per a l'art. Pensa que l'art que s'ha fet en els dar­rers 15 anys no tindrà cap trans­cendència perquè els diners sense més ni més rebai­xen la inten­si­tat del pro­jecte artístic. Però el que es faci en els pròxims anys (atenció inver­si­o­nis­tes) sí que trans­cen­dirà la fron­tera del temps i de l'art.

La raó per la qual creu Ber­na­bei que vénen bons temps per a la cre­ació és que a l'artista només li queda mirar endins, explo­rar en la seva essència i trans­me­tre-la amb sin­ce­ri­tat. També creu que la crisi cap­gi­rarà el món de les gale­ries, «si més no els caldrà aixe­car la mirada quan entri alguna per­sona per la porta».

El veí de Colera creu en el diner intel·ligent i sense ànim espe­cu­la­dor. El diner que fa que qui el tin­gui li doni un ús cre­a­tiu i comu­ni­ca­tiu. Amb aquests diners de gent que estima l'art va crear la revista Outer Hori­zons, una publi­cació que tracta de ser un lloc de tro­bada d'artis­tes, cre­a­dors i pen­sa­dors que tenen espe­cial interès per dir la seva en temes de pul­sació con­tem­porània. El número dos, que tracta sobre l'espai, es pre­sen­tarà a l'hotel Belvédere el pròxim 5 de juny a Cer­vera de la Marenda. L'esta­bli­ment està situat en un edi­fici sin­gu­lar d'art déco de l'arqui­tecte Léon Bai­lle que es va ins­pi­rar en un transatlàntic. Després d'aquesta pre­sen­tació nord-cata­lana, n'hi haurà d'altres a Dina­marca, Suïssa, Madrid (lli­bre­ria Blan­querna, 18 d'octu­bre) i Nova York.

En aquesta pre­sen­tació es pro­jec­ta­ran obres dels artis­tes plu­ri­dis­ci­pli­na­ris que han par­ti­ci­pat en aquest número: Juan Bofill, Vicenç Via­plana, Cesc Gela­bert, Triny Prada, Mic­hel Snow, Josep Manuel Beren­guer i Enric Ansesa. Aquest dar­rer artista (genial a l'hora de trac­tar els negres) és un dels habi­tu­als de la pro­gra­mació esti­uenca de la gale­ria Hori­zon, que aquesta any també par­ti­ci­parà de la tem­po­rada artística de la Costa Brava que fa que el cen­tre de gra­vi­tació de l'art passi de ciu­tat a la costa.

Per als qui no conei­xen l'obra de Ber­na­bei es podria dir que no és un pin­tor d'evidències. Tot i que té la seva pell fogue­jada per la sal del mar i la Tra­mun­tana, els seus qua­dres repre­sen­ten la natura d'una forma essen­cial, sense evidències pai­satgísti­ques. Els seus llenços són de traç i d'ànima, el que nor­mal­ment es coneix com a qua­dre abs­tracte, tot i que va arri­bar a Europa impul­sat pel desig de conèixer la pin­tura figu­ra­tiva. Con­cre­ta­ment, la pin­tura fla­menca. No sé si va conèixer la pin­tura, però sí que va pren­dre con­tacte amb una fla­menca (l'esmen­tada Silvy Wit­tev­ron­gel) i així va pas­sar del nord d'Europa al sud per ins­tal·lar-se al nord del sud (Colera) després d'haver pas­sat pel encara més nord del sud (Mar­roc).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.