«Suite» madrilenya

Quan ja fa temps l'amiga i artista Eva Bola­nyo em va obse­quiar amb el CD de la Nora Milà amb inter­pre­ta­ci­ons sobre Falla ni de bon tros m'ima­gi­nava que tin­dria l'opor­tu­ni­tat de poder-me afe­gir a la pre­sen­tació que se n'ha fet a la ciu­tat de Madrid. Va ser al cen­tre cul­tu­ral de la Gene­ra­li­tat Blan­querna a la capi­tal d'Espa­nya.

Va ser un acte car­re­gat d'emo­ti­vi­tat i d'un reco­nei­xe­ment sen­tit a la figura de la Nora Milà. Totes les ciu­tats tenen refe­rents, totes les ciu­tats en el seu ima­gi­nari con­te­nen noms pro­pis que les iden­ti­fi­quen, totes les soci­e­tats tenen per­so­nes que amb la seva faceta artística, espor­tiva i econòmica han ajun­tat el seu nom al de la ciu­tat i l'han pro­jec­tada. És el cas de la Nora Milà i Vila­nova, però, a més, la Nora, als tres modes­tos pre­sen­ta­dors de l'acte, ens ofe­reix records molt per­so­nals que tenen més a veure amb la quo­ti­di­a­ni­tat que amb l'art, amb els refe­rents més per­so­nals de la ciu­tat. Ens acos­ten a l'artista en la seva dimensió més humana. El Car­les Cam­pu­zano par­lava del so del piano al car­rer dels Caput­xins de les tar­des fei­xu­gues d'estiu que sen­tia des de casa seva i ho evo­cava com a temps feliç, o la imatge cor­dial i rela­xant invo­cada per l'Assumpta de la Nora i el Joan Del­tell a la fresca de la Ram­bla en els xafo­go­sos estius de la ciu­tat, o en el meu cas el recor­da­tori, ja un pèl nostàlgic, de l'Eugeni Molero o del senyor Ale­many, que ens van par­lar per pri­mera vegada de l'artista i ens van fer conèixer la seva gran capa­ci­tat inter­pre­ta­tiva.

La història artística de la Nora és la història d'un esforç, d'un tre­ball rigorós, d'una constància en l'estudi, d'una volun­tat d'excel·lir en el camp de la inter­pre­tació. El camí que cal que facin els artis­tes és un camí car­re­gat d'esculls i ple d'incon­ve­ni­ents i pri­va­ci­ons. Tot ple­gat, però, la Nora ho ha superat i amb el temps ha pas­sat d'aquell impuls, de la intuïció i l'empenta dels seus començaments, a una madura luci­desa que, sense per­dre res de la força ori­gi­nal amb què fa les inter­pre­ta­ci­ons, acon­se­gueix que esde­vin­guin com una mena de diàleg a tres ban­des a través de la melo­dia, el com­po­si­tor i ella, la intèrpret. En el tra­jecte hom intu­eix la força expres­siva de qui viu la música, el rigor de qui con­ver­teix la pura mecànica en una expressió har­mo­ni­osa d'aquell a qui és pla­ent el tre­ball ben fet i la volun­tat d'ofe­rir-lo amb gene­ro­si­tat.

I la gene­ro­si­tat també ha estat una de les vir­tuts que han acom­pa­nyat el talent artístic de la Nora. Ha vol­gut sem­pre fer res­sal­tar la seva pro­cedència vila­no­vina i això ha fet que la ciu­tat es pro­jecti per tot el món; Vila­nova era pre­sent a on actu­ava la Nora i aquesta per­ti­nença ha estat també pre­sent en mol­tes de les seves gra­va­ci­ons i com­po­si­ci­ons. La ciu­tat va voler agrair-li, entre altres coses, aquest gest amb la con­cessió de la meda­lla de la ciu­tat ara fa just deu anys. I nova­ment la gene­ro­si­tat va ser pre­si­dir el par­la­ment de la Nora en voler com­par­tir el guardó amb totes les dones que en els durs temps del fran­quisme havien vist ofe­ga­des les seves aspi­ra­ci­ons i amb aque­lles que no havien tin­gut les opor­tu­ni­tats de reei­xir.

El mite dels artis­tes com­porta tenir una per­so­na­li­tat pecu­liar, i la pecu­li­a­ri­tat, doncs, amb la Nora se cen­tra en el fet de ser una con­cer­tista excep­ci­o­nal perquè no només inter­preta sinó que recrea allò que toca; ser gene­rosa i cons­ci­ent del seu rol social i apor­tar valors cívics, ser d'un vila­no­visme de pedra picada però alhora íntim, modest i dis­cret (terme con­tro­ver­tit, però que ara no espe­cu­la­rem sobre el seu sig­ni­fi­cat) i ser una per­sona pro­pera que ha dei­xat la distància física dels esce­na­ris per la pro­xi­mi­tat de la relació d'una per­so­na­li­tat afa­ble i extra­ver­tida.

Va ser una pre­sen­tació car­re­gada d'emo­ti­vi­tat. Queda encara molta feina per fer i molts CD per veure la llum i molts estius per con­ti­nuar escol­tant amb la xafo­gor de la tarda al car­rer dels Caput­xins les notes musi­cals que la Nora fa sor­tir del piano. Carpe diem!