Un miler de caiguts

Dels que van tenir la sort de tra­ves­sar la mun­ta­nya sense ser inter­cep­tats per cap patru­lla i, ama­gant-se en fon­des i pallers men­tre avançaven, van acon­se­guir arri­bar fins a un port des d’on sal­par cap a Amèrica o Pales­tina, no se’n conei­xen les xifres. Dels que van ser detin­guts al mig del bosc o a la duana mateix, en canvi, n’ha que­dat un meti­culós regis­tre poli­cial que els his­to­ri­a­dors de l’èxode jueu estan exhu­mant en els dar­rers anys per pre­ci­sar l’abast de la catàstrofe euro­pea, con­cre­tada en cen­te­nars de peti­tes històries de des­es­pe­ració. Un miler just, per ser al màxim de pre­ci­sos, que és exac­ta­ment el nom­bre de jueus detin­guts per la Guàrdia Civil espa­nyola quan inten­ta­ven sal­var la fron­tera per Girona fugint del nazisme, durant la Segona Guerra Mun­dial. Aquesta és la xifra a què ha pogut arri­bar, de moment, la inves­ti­ga­dora Mar­tine Bert­he­lot, de la Uni­ver­si­tat de Per­pinyà, després d’una labo­ri­osa recerca de més de cinc anys pels expe­di­ents de fron­tera del Govern Civil, l’Arxiu Comar­cal de Figue­res o el de l’antic Hos­pici de Girona, i els resul­tats de la qual publica en un arti­cle de síntesi a la revista Tamid, de la Soci­e­tat Cata­lana d’Estu­dis Hebraics.

L’enfi­lall de noms és una pedra angu­lar de la memòria jueva, que els incor­pora a la pregària com una lle­ta­nia. També per als his­to­ri­a­dors, més enllà de ser­vir per al recompte, ha esde­vin­gut un deure huma­ni­tari, perquè per sota de cada fitxa hi ha una família, una mort, una sepa­ració, una cri­a­tura òrfena. La llista sen­cera dels noms que ha acon­se­guit loca­lit­zar Bert­he­lot ja es va donar a conèixer a l’expo­sició Fugint de l’holo­caust, pre­sen­tada al Museu d’Història dels Jueus de Girona l’octu­bre del 2015 i con­sul­ta­ble a https://​www.​girona.​cat/​adminwebs/​docs/​h/​o/​holocaust_​cat_​b.​pdf . En aquesta nova apro­xi­mació al tema, la inves­ti­ga­dora, que avança que la xifra del miler de deten­ci­ons no farà sinó créixer a mesura que s’apro­fun­deixi en els arxius, deta­lla les rutes de pas dels eva­dits per Girona, les con­di­ci­ons i el procés admi­nis­tra­tiu del seu arrest, els països d’on pro­ce­dien i el seu ori­gen sociològic i pro­fes­si­o­nal. Però també reporta alguns casos par­ti­cu­lars. La ruta de Girona, i en con­cret la que tra­ves­sava els colls de mun­ta­nya de l’Empordà, era una de les més tran­si­ta­des per la seva rela­tiva faci­li­tat, si més no com­pa­rada amb les ascen­si­ons als pics nevats de Lleida, però no els va estal­viar les pena­li­tats de la mun­ta­nya (sovint sense cap pre­pa­ració física, ni la roba ni el calçat ade­quats), ni l’afany car­ro­nyer de fal­sos guies i assal­ta­dors de camins, com els que van robar totes les per­ti­nen­ces a Jean Win­ter i el seu fill Fre­de­ric el novem­bre de 1943, segu­ra­ment en com­pli­ci­tat amb el guia. Pit­jor sort espe­ra­ven al metge Vital Drey­fus i al jove Mar­cel Lau­bert, que van ser tro­bats morts de fred a Pla­no­les el febrer del mateix any.

Alguns, com els tres ger­mans alsa­ci­ans Herez, van ser lliu­rats a la gen­dar­me­ria de la Guin­gueta d’Ix tan bon punt van haver tras­pas­sat la fron­tera, i d’altres van seguir aquest joc de cap­tu­res, entre­gues i nous intents de fugida (una mica més lluny, una mica més tard) fins a dues, tres i més vega­des, fins que van acon­se­guir esca­par de la poli­cia o van sucum­bir a l’hor­ror que els espe­rava a la França ocu­pada. Més d’un cer­ti­fi­cat mèdic dubtós fa pen­sar en sub­orns als fun­ci­o­na­ris per elu­dir l’ingrés a l’exèrcit, de la mateixa manera que hi ha indi­cis reve­la­dors de pas­sa­ports fal­sos. Si de tota manera eren detin­guts, cosa que depe­nia de l’arbi­tra­ri­e­tat del govern fran­quista, el seu destí es repar­tia entre la presó de Figue­res i la de Girona, en el cas dels homes, que també podien aca­bar al camp de Miranda de Ebro; el con­fi­na­ment vigi­lat en hotels o pen­si­ons, quan es trac­tava de dones amb fills menors i gent gran; la presó de dones de les Ado­ra­trius, o l’hos­pici, quan eren nens que viat­ja­ven sols, però també fills que sepa­ra­ven de les mares amb una cru­el­tat afe­gida.