Invasors i envaïts

Els Amics de la Unesco de Girona, que sos­te­nen una cam­pa­nya d'apa­dri­na­ment d'escul­tu­res ciu­ta­da­nes, ens van con­vo­car a la Fun­dació Fita per par­lar de la pau, de la lli­ber­tat, de la concòrdia, del diàleg. Mode­rava la tro­bada el peri­o­dista Jaume Fabre, que va se el pri­mer a rei­vin­di­car, el juliol de 1984 –que ja és par­lar de temps–, que s'erigís públi­ca­ment l'escul­tura de Miquel Blay Con­tra l'inva­sor. Bé, l'escul­tura en bronze ja es pot admi­rar als jar­dins que vore­gen la mura­lla, just al cos­tat del Jardí de la Infància. Tots els reu­nits se'n feli­ci­ta­ren, amb raó. Ens recorda fets lamen­ta­bles: els famo­sos set­ges que mar­ti­rit­za­ren la ciu­tat i l'afu­se­lla­ment del peri­o­dista Car­les Rahola a l'inici de la invasió fran­quista. Però podem sen­tir-nos con­tents. Ja fa més de dos-cents anys de la guerra del Francès i el règim fran­quista va morir al llit amb el seu ins­tau­ra­dor, fa més de trenta anys. Pot­ser, vés a saber, encara que­den nostàlgics d'aquells fets. A la Fun­dació Fita no hi eren pas.

Van par­lar, a més dels orga­nit­za­dors, Roser Jua­nola, l'escul­tor Bona­ven­tura Ansón i l'edu­ca­dor, museòleg i polític Joan Sur­roca. I dei­xa­ren la paraula al públic, que va par­ti­ci­par amb força gene­ro­si­tat. Ponents i espon­ta­nis es mani­fes­ta­ren pro­vant de cap­gi­rar el sen­tit pri­mi­tiu de l'escul­tura comen­tada. Dis­cu­ti­ren si l'arma que duu a la mà és un punyal o una rella d'arada romana (per­me­teu que també opini: crec que és la punta d'una llança tren­cada, però no té cap importància). Ana­litzàrem si les inva­si­ons són ara dife­rents, si ens arri­ben en forma de con­su­misme, de modes, cam­pa­nyes d'adoc­tri­na­ment ideològic; si nosal­tres matei­xos podem esde­ve­nir inva­sors del nos­tre propi espai...

Feia pocs dies que havia assis­tit a la inau­gu­ració de la gran expo­sició que té l'Ansón a La Mercè. Hi ha mun­tat un gran tre­ball –tre­ba­llat con­jun­ta­ment amb el taller de ceràmica– dedi­cat a la Lli­ber­tat. El seus par­la­ments emo­tius i con­vin­cents foren això, una crida a la pau i la col·labo­ració. Tant a La Mercè com a la Fita. Per la seva banda, el direc­tor del Museu d'Art, Joan Sur­roca –que es declarà insubmís fis­cal i con­trari a la pro­li­fe­ració con­ta­mi­nant dels vols de baix cost–, mal­grat el seu diagnòstic pes­si­mista pel futur que ens estem pre­pa­rant, va reconèixer que vivim en el millor moment de la història de la Huma­ni­tat. Si pogués triar el moment de néixer, es que­da­ria amb el que li ha tocat, o pot­ser un futur pròxim.

Ningú va fer cap balanç del que repre­sen­ta­ren per a la soci­e­tat giro­nina les dues inva­si­ons de referència. M'hau­ria agra­dat que algú valorés què ens en queda, per bé o per mal. Si és que alguna cosa bona ens van dei­xar aque­lla gent forana que tru­ca­ven malin­ten­ci­o­na­da­ment de mati­nada.