Llibres

El Conte

Melcior Comes

Teoria de la finestra

“La finestra com a cinema gairebé quiet, banal i gratuït

El conte hau­ria d’expli­car que entre els edi­fi­cis sem­pre hi havia joves asse­guts als bancs que escol­ta­ven música, es peto­ne­ja­ven i reien amb les boques dibui­xa­des de lluny. Al cel, els avi­ons dei­xa­ven anar un ras­tre blanc. Les gavi­nes es posa­ven inqui­si­to­ri­al­ment al balcó, però només n’hi havia una, sem­pre la mateixa. Els veïns sor­tien de casa i par­tien a la feina amb el cap cot i l’abric massa gros; al parc de sota, sem­pre hi comp­tava tres iaios des­va­gats, nens de tarda amb la cridòria i el bere­nar ràpid. Una veïna tenia amants que venien a fer-li l’amor i a can­tar-li ran­xe­res. Ara tot és buit, i al cel les gavi­nes es mul­ti­pli­quen i s’apro­pen a la fines­tra amb els seus ulls negres i el seu plor d’actrius a l’atur. M’agra­dava estar a casa i bado­car; les fines­tres sem­pre m’han sem­blat una opor­tu­ni­tat per­duda. S’ha d’escriure sem­pre vora d’una fines­tra, encara que sigui de per­fil.

–Papa, vine –em diu la meva filla.

–Filla meva, valoro la gent per la capa­ci­tat de mirar per les fines­tres.

Me mira amb ulls molt gros­sos, però (penso que) cada casa o pis et trans­forma en vir­tut del que s’hi veu per les fines­tres: hi ha men­ta­li­tats de pis acu­bat, gent que mai no ha vist res més que un car­rer gris o un pati inte­rior brut i ple d’embulls, roba dura i mal estesa: els has de com­pa­dir perquè això els ha fet com són, una mica obce­cats, tímids. Hi ha gent que té lli­ber­tat d’idees perquè des de les seves fines­tres ha vist avin­gu­des i arbres de fulla perenne, gent que pas­sava som­ri­ent, tram­vies i jubi­lats amb espar­de­nyes de colors. Hi ha qui ha vist sem­pre el mar, i això l’ha fet poètic, asmàtic i somi­a­dor; hi ha qui ha pogut tenir fines­tres sobre el bosc, cosa que li ha donat un aire de filòsof que sap de bolets i de política.

Jo m’he criat en cases velles, ple­nes de res­sons, rato­lins, padri­nes i fines­tres sobre car­rers amb nens que cri­den perquè sur­ten d’escola i van a anglès o a solfa i ja ha arri­bat l’ado­lescència i la sang bull. He vist fines­tres amb trac­tors i fur­go­ne­tes car­re­ga­des de sopa: he estat molt fines­trer. La fines­tra com a cinema gai­rebé quiet, banal i gratuït, el docu­men­tal lent de la vida que passa.

Però ara ja n’estic can­sat, de les meves fines­tres. Plo­vis­queja sobre els car­rers buits. Al balcó tinc tova­llo­les este­ses i una taula amb pols i dues tas­ses de cafè sobre un diari vell. Hi ha pocs cot­xes pels car­rers late­rals i algun via­nant amb el car­retó o amb el gos­set que es mulla i pixa a les can­to­na­des. La meva filla es queixa perquè escric i no li faig gaire cas; porta dues set­ma­nes sense sor­tir de casa.

Quan ens can­sem de les fines­tres, mirem tor­ne­jos d’escacs en directe amb la tau­leta electrònica, o fem papi­roflèxia d’ani­mals i flors bos­ca­nes, mirem els hos­pi­tals per la tele­visió. La nena compta morts com abans comp­tava els dies que li man­ca­ven per fer l’ani­ver­sari. Pas­sem les hores mas­te­gant plas­ti­lina i lle­gim con­tes, mirem sèries aus­tra­li­a­nes d’ado­les­cents que es trans­for­men en sire­nes. Les pan­ta­lles són les fines­tres del tedi: con­vin­dria esbor­rar aquesta frase.

M’adono que el sol ha tor­nat a sor­tir entre els edi­fi­cis i que la bla­vor s’ha fet adu­la­dora, ves­tida de pri­ma­vera ina­bas­ta­ble. El món és infecciós i ple de perills i pro­hi­bi­ci­ons, i no queda ni espai per ima­gi­nar que anem més enllà del pas­sadís, i que a l’altre cos­tat de la fines­tra hi ha pos­si­bi­li­tats lliu­res i salu­da­bles.

–Papa, en què pen­ses?

–M’han encar­re­gat un conte –li dic.

Penso en el conte que hau­ria d’escriure, doncs. Pot­ser és un conte trist, quiet, un conte con­fi­nat i sur­re­a­lista, un conte ple d’enyor en què els dos ens fem petits i ens abri­guem i ens endin­sem al con­ge­la­dor, a visi­tar la sopa con­ge­lada com qui va a l’Antàrtida, o mirem la banyera i ens sem­bla un llac cen­tre­eu­ro­peu, civi­lit­zat i amb velers de mul­ti­mi­li­o­na­ris.

–I de què faràs el conte, papa?

–…

–Papa. Papa?

–Sor­tim al balcó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia