Unitat familiar

Qui pit­jor ho porta és la Cata­lina, que ja feia anys que deia que volia mar­xar de casa. Però a banda que ja li vam donar a enten­dre que era una mala idea, ara és el pit­jor moment. Ja en té alguna experiència, ella, del que és un con­fi­na­ment: el dia que es va esca­par per la fines­tra del balcó va pas­sar mol­tes set­ma­nes cas­ti­gada, i això que jo mai no li havia alçat la mà. Em va fer més mal a mi que ella, això segur. Però és que una família unida, en moments com­pli­cats, més que mai s’ha de man­te­nir unida. Dins de la seva rica vari­e­tat.

Jo con­fesso que estic sobre­pas­sat, amb això del virus. Va haver-hi certa dis­cussió fami­liar, quan vaig deter­mi­nar que les deci­si­ons les pren­dria totes jo. La dona i la nena es van quei­xar, com si això fos una democràcia. Com que vaig ser jo el pri­mer que em vaig enco­ma­nar, la dona em va dir: “Manolo, el millor és que et que­dis tan­cat en una habi­tació i així evi­tem que la cosa s’escampi per tota la casa.” La meva dona és un cas, ja se sap, mig científica mig met­gessa, és a dir, d’aquesta gent que es cre­uen que saben de tot. “Hi ha coses més enllà de la ciència, vida meva”, li vaig dir (jo li dic vida meva perquè m’encanta que ella em digui rei). “Això no és un labo­ra­tori amb coni­llets d’índies, aquí dos i dos no fan qua­tre, aquí hi ha deci­si­ons que poden no ser acadèmiques. Aquesta casa ha de rut­llar, saps? I en temps de guerra cal pren­dre deci­si­ons que poden sem­blar con­tra­dictòries, creu-me que sé de què parlo, que són qua­ranta anys tre­ba­llant a l’exèrcit. Dis­ci­plina, ordre, uni­tat, man­te­nir la uni­tat, i et pro­meto que escol­taré tot el que diguis (tam­poc no és cap dic­ta­dura, això), però no penso tan­car-me en una habi­tació men­tre vosal­tres aneu dient cadascú la vos­tra. Això no pot ser una olla de grills fede­ral. Ja podeu anar dient, que no penso tan­car-me. Aquí en aquesta casa no es tanca ningú.”

Els veïns de l’escala tam­poc no sem­blen poder ni voler aju­dar-nos, sobre­tot aque­lla pare­lla d’holan­de­sos del ter­cer pri­mera, i els ale­manys de l’àtic, que ni tan sols han vol­gut venir-nos a por­tar pro­vi­si­ons des que a mi em van apar­tar de la feina. Amb el sou de la dona (que cada dia va a tre­ba­llar les vint-i-qua­tre hores, és ser­vei essen­cial) no arri­bem a final de mes i la nena, que ja és gran i que tre­ba­lla com a autònoma en una edi­to­rial, només té al cap mar­xar de casa i dei­xar-nos sols. Elles dues em boi­co­te­gen cada dia, em dis­cu­tei­xen totes les deci­si­ons, insis­tei­xen que m’he de tan­car de forma estricta i que tots hauríem de dur mas­ca­reta fins i tot per anar a com­prar. Què sabran elles? Què sabrà sobre­tot la Cata­lina, que per molt major d’edat i molt autònoma que sigui encara no ha entès que una cosa és ser autònoma i una altra ser inde­pen­dent? I que en una família la soli­da­ri­tat, la igual­tat i la jerar­quia són valors bàsics? Tan difícil és ser una mica lle­ial, en aquests moments tan crítics? Ara és el moment de dis­cu­tir-ho tot? Ara és el moment de tenir raó (sí, i us miro a totes dues)? Ni tan sols ara pots callar una mica la boca, vida meva?

Ara l’impor­tant no és tenir raó, sinó gua­nyar la guerra. Ja sé que ara estem tots tres con­ta­mi­nats, escol­teu, tot es pot fer millor, no cal ser tan tiquis­mi­quis: la part bona és que ara som tots al mateix vai­xell. Tots som sol­dats, aquí. I cada dia és dilluns, en aquesta casa. No tin­gueu cap dubte que aquest bitxo xinès el gua­nya­rem units, no és el moment de mos­trar aires d’auto­su­ficiència ni de pen­jar-se cap meda­lla (per meda­lles les que porto aquí pen­ja­des). Ah, i Cata­lina, encara és menys el moment d’apro­fi­tar l’excusa per mar­xar de casa, que ja ens conei­xem, eh?, que sem­pre estàs pen­sant en el mateix. Va, por­teu-me el dinar, que ara mateix no em trobo gaire bé. Si sabéssiu com costa, això de lide­rar. Si sabéssiu el que és viure una guerra.