El jeroglífic

A una tor­tuga no pots pas dir-li que es quedi con­fi­nada a casa durant quinze dies. I dues set­ma­nes més tard tam­poc no pots dir-li que hau­rien de ser quinze dies més o pot­ser encara un mes. I tam­poc no pots dir-ho a un car­gol. O a un mus­clo o a una cloïssa o a una ostra. “I a on deixo la casa, després?”, ens dirien. Una vegada, vaig lle­gir un arti­cle al Rea­der’s Digest. Era tan jove, que estic par­lant d’un temps que lle­gia tot el que em queia al davant, fos un lli­bre, una revista o qual­se­vol paper imprès. Una esponja és el que jo em pen­sava que era. Però m’equi­vo­cava. De jove, veia el món com un lloc advers, molt inse­gur i molt perillós. Estava con­vençut que era ple de gent molt més pre­pa­rada, llesta, atrac­tiva, forta i millor que no pas jo, dis­po­sada, a més, a dei­xar-me sem­pre públi­ca­ment en ridícul. I, després, encara hi havia les noies. Em feien sen­tir infi­ni­ta­ment més inse­gur, no m’atre­via ni a mirar-les a la cara. I com més m’agra­da­ven, pit­jor. I sabia que no em podria aju­dar ningú perquè els pocs que m’esti­ma­ven no hi serien o no esta­ven prou pre­pa­rats per aju­dar-me.

Per sort, jo era un noi seriós i res­pon­sa­ble. Ho era tant, que vaig deci­dir no espe­rar més i començar a pre­pa­rar-me tot sol. Vaig anar a la bibli­o­teca que tenia més a la vora, vaig seure en el racó més apar­tat, dar­rere d’una columna, i vaig posar-me a lle­gir com un boig. Suposo que altres nois o noies hau­rien optat per pre­pa­rar-se fent exer­ci­cis físics o arre­glant-se per mirar de ser més atrac­tius. A mi em va aga­far per lle­gir. Cadascú lluita amb el que li sem­bla que són les seves millors armes. Estava dis­po­sat a no parar fins que estigués ben pre­pa­rat. Lla­vors, m’atre­vi­ria a sor­tir al món i anar a tro­bar tota aque­lla gent sem­pre dis­po­sada a dei­xar-me en ridícul i, també, a plan­tar-me davant de la noia que m’agradés més de totes i mirar-la a la cara.

Vaig estar mesos vivint com ara vivim tots, con­fi­nat. La gran diferència és que no m’enyo­rava. Natu­ral­ment, sabia que hi havia també molta altra gent en el món, però em sem­bla que ni tan sols no la veia. Tam­poc no veia els arbres, les flors, les mun­ta­nyes o les esta­ci­ons que acom­pa­nyen el pas dels anys. No em sem­bla­ven prou impor­tants, era com si no exis­tis­sin.

Si recordo aquell arti­cle del Rea­der’s Digest no és pas perquè estigués ben escrit, sinó perquè el pro­ta­go­nit­za­ven uns pre­sos engar­jo­lats de feia anys en una presó fosca i humida i rònega de Sud-àfrica. Esta­ven encara més con­fi­nats que no pas nosal­tres avui. Però ells, és clar, havien fet alguna cosa, men­tre que nosal­tres, si més no vist tal com ho veu molta gent, sem­bla que no. O en tot cas sem­bla que no tan greu. I sobre­tot, no tan direc­ta­ment. El fet és que, con­fi­nats en una cel·la insana i llòbrega del racó més podrit de Sud-àfrica, aquells pre­sos havien ideat una cosa tan sen­zi­lla i engi­nyosa com els jeroglífics. Al final de l’arti­cle, l’autor deia que era el pri­mer jeroglífic de la història. No hi feia res que segu­ra­ment par­les­sin en qual­se­vol llen­gua indígena, era en cas­tellà. Els el copio:

FOCA

FOCA

FOCA

FOCA

C

de Beet­ho­ven.

¿Qué música escuc­has?

Fas­ci­nat com estava per tot el que veia imprès, natu­ral­ment, no se’m va acu­dir res d’això. Dies més tard, vaig expli­car-ho a un amic i, quan va pre­gun­tar-me si no sabia que els jeroglífics els havien inven­tat els antics egip­cis, em vaig sen­tir una mica més xim­ple. Ja veuen, doncs, que aquell arti­cle no qua­drava per cap banda. Va fer-me tor­nar encara més inse­gur i tímid, va fer-me pen­sar que neces­si­tava encara més temps i un munt de lec­tu­res més abans d’atre­vir-me a sor­tir al món i anar a tro­bar tota aque­lla gent que em feia por i sobre­tot la noia que m’espan­tava més de totes, que era, per des­comp­tat, la que també m’agra­dava més. El dia que vaig ser capaç de dei­xar de con­fi­nar-me, de sor­tir de la meva closca o de la meva clova perquè no soc cap tor­tuga, cap car­gol, cap mus­clo, cap cloïssa o cap ostra, i d’anar a tro­bar tant tota aque­lla altra gent com també aque­lla noia, vaig enten­dre que més d’una vegada s’havien sen­tit exac­ta­ment igual que jo perquè no hi ha ningú en aquest món, sigui jove o no, que no s’hagi sen­tit alguna vegada vul­ne­ra­ble. Fins i tot, és clar, sense neces­si­tat que hagi arri­bat cap virus. Aquell dia vaig ser capaç, doncs, de desen­tre­llar el jeroglífic més impor­tant de la vida. Però em fal­ta­ven encara uns quants anys per apren­dre-ho. Pri­mer havia de fer cas del que havia sen­tit can­tar a una noia d’aque­lles que no em vaig atre­vir mai ni a mirar:

Lle­gei­xes massa lli­bres,

deixa que et toqui el vent.

Com vols saber el que et passa

si et fies dels papers?