Ulisses

Jo ja veia que els des­ter­ra­ments que van patir els escrip­tors Ovidi o Caro Levi –per posar dos exem­ples– eren un model de pri­vació de lli­ber­tat molt greu. Però, ingenu de mi, pen­sava que, en paral·lel, aquells des­ter­ra­ments havien tin­gut la com­pen­sació d’aug­men­tar el temps de dedi­cació d’aquells dos escrip­tors a la lec­tura i a l’escrip­tura. Atra­pat en aquesta sínia urgent en què el movi­ment de la roda quo­ti­di­ana d’obli­ga­ci­ons jus­ti­fica un nou movi­ment de la roda quo­ti­di­ana de més obli­ga­ci­ons, va arre­lar a dins meu la idea que un període de gua­ret (un con­fi­na­ment o una malal­tia suau, posem per cas) podria ser una bona opor­tu­ni­tat per escurçar la distància entre, d’una banda, les meves ganes de lle­gir i escriure, i de l’altra, el temps real per poder-m’hi dedi­car. Direc­ta­ment absurd, vaig obli­dar dos prin­ci­pis bàsics. El pri­mer: la història incon­di­ci­o­nada no exis­teix. I un lle­geix i escriu pre­ci­sa­ment perquè no plora i perquè és capaç de doble­gar els con­di­ci­o­nants (les “tra­ves necessàries”, per dir-ho amb la poètica de Josep Car­ner a la mà) i per trans­for­mar en lite­ra­tura tot el que toca des de la seva cir­cumstància con­creta, la que pre­ci­sa­ment el fa fae­dor, ja sigui des­ter­rat a Êboli, allu­nyat de la seva Roma esti­mada, o apres­sat pel des­fici de la seva par­ti­cu­lar i humana comèdia entre Flaçà i Bar­ce­lona. I segon. Vaig obli­dar que un con­fi­na­ment és com posar un depre­da­dor (tu mateix) a din­tre d’una gàbia on ja hi ha un altre depre­da­dor (que ets tu mateix, però escin­dit). En la sole­dat buida d’un temps sense cap altre pro­jecte que el de dei­xar pas­sar el temps –no és cap altra cosa que això, un con­fi­na­ment–, tu t’escru­tes amb tu abans de sal­tar-te a la jugu­lar.

Durant aques­tes tres set­ma­nes m’he empas­sat tota la fil­mo­gra­fia d’Ing­mar Berg­man. Sota la pluja que queia en un cemen­tiri humil i encai­xo­nat entre mun­ta­nyes esquer­pes, hem aco­mi­a­dat el meu tiet més esti­mat. He redes­co­bert casa meva, aquesta matriu. I he revi­sat infi­ni­tat de notes que durant aquests pri­mers 55 anys de vida he anat esgra­fi­ant al vol. Unes poques m’han ser­vit per (des)tei­xir aquest text, que ja ha començat fa estona pre­si­dit per una paraula, “Ulis­ses”, que pot­ser ja és més un subs­tan­tiu que no pas un nom propi.

Hi ha un moment tren­cadís i sublim a parts iguals en què la per­sona que està essent tor­tu­rada té un poder immens sobre el tor­tu­ra­dor: el secret que el botxí vol arran­car-li. Hi ha poques coses tan ben cínica­ment cal­cu­la­des com els afu­se­lla­ments a trenc d’alba, quan el dia s’inau­gura i puja, una espe­rança segada i cegada en la llum que tot just neix. Adeu és la paraula que millor expressa la fràgil canya pen­sant que som, els humans. Sem­pre m’ha mera­ve­llat sig­ni­fi­ca­ti­va­ment que sigui Argos, el gos fidel, el pri­mer ésser que reco­neix Ulis­ses quan l’heroi, enve­llit i espe­lle­rin­gat, ves­tit amb robes estra­folàries, tre­pitja de nou la pàtria després d’una odis­sea de vint anys. El sudari de la Verònica és per a mi el pro­digi més creïble de Crist. Les parau­les que més busco són terra, foc, aigua, vent, bosc i mare. Que­dar-me immòbil, en això ha con­sis­tit la meva fugida. El càstig més mal­vat de tots els càstigs és el que Zeus va impo­sar a Ate­nea: no poder conèixer mai el goig dolorós del desig. Fa uns dies, a l’enter­ra­ment del meu tiet, vaig notar que tenia el pare­nos­tre rove­llat. Entris­tir-se per la pèrdua i, en la mateixa invasió exacta, sen­tir com et puja un guèiser d’ale­gria per tot el temps com­par­tit amb aque­lla per­sona. L’amor pel buit deu ser l’opo­sat a l’hor­ror vacui, un imant de la refracció: les vega­des que (des­co­nei­xent-ho) no hem estat traïts, les vega­des que (encara que ho ignoréssim) els altres no han dei­xat d’esti­mar-nos, les vega­des que (sense saber-ho) hem dei­xat de morir... Ser (i no només estar) en el radi zero de les parau­les d’un Ulis­ses que pren notes sobre aquest mira­cle quo­tidià que con­firma l’existència dels mira­cles quo­ti­di­ans: la vida en totes les seves for­mes i perills i ris­cos i covar­dies i atre­vi­ments. Només això.