Equip de supervivència

No deixa de ser significatiu que la UE decreti un rearmament militar sense abans haver dissenyat un rearmament moral i polític que, respecte del mal i els perills que vol combatre, subratlli un projecte diferencial per al continent. La UE ha optat per aplicar una mesura expressada amb un llenguatge que tothom entén de manera intravenosa: invertir en exèrcits, bombes, projectils, tancs, metralletes, mines antipersones, “armament no letal”, com grotescament diu el govern espanyol. D’aquesta manera la UE s’eximeix de parlar d’altres necessitats, abstractes però tanmateix primordials, com ara la llibertat, la justícia, les cobertures socials, la destinació dels impostos i la regeneració democràtica... Arranquem la broca de la brúixola i ja ho tindríem.

Tampoc no deixa de ser significatiu que l’equip de supervivència que la UE recomana per a la població civil es limiti a objectes materials: piles, una navalla suïssa, llumins, un xiulet, impermeable, una ràdio... De l’equip de supervivència moral, en canvi, no se’n parla enlloc, potser perquè obligaria a donar explicacions i a fer un examen compromès sobre la pròpia involució política d’Europa. La poeta Wislawa Szymborska té la facultat prodigiosa de glaçar l’instant quotidià i elevar-lo a unes formes universals capaces de cristal·litzar en arquetipus de la condició humana. M’agrada elucubrar sobre què pensaria Szymborska de l’equip de supervivència. M’agrada imaginar que, enjogassada, commutaria valències. I que els materials bàsics de l’equip es transformarien en carícies, passejades per la riba del riu, converses a trenc d’alba, veus nocturnes que pugen del carrer, la tibantor del nus de serp que viu a dins nostre... Em dic que Szymborska, amb ironia, tancaria el poema així: “Que l’equip estigui pensat només per a setanta-dues hores, / ¿és que potser vol dir que, enllà d’aquestes setanta-dues hores tan avares, / ja no tindrem més al·licients per continuar vivint / i trepitjar finalment la ciutat que ens vam prometre tornar a trepitjar?”