Com al metro

En el grau de des­con­fi­na­ment de la soci­e­tat, per ara, l’assistència a espec­ta­cles tan­cats figura l’últim de la llista. En depèn de qui­nes cir­cumstàncies, l’epi­demiòleg Oriol Mitjà esta­bleix un ter­mini de fins a dos anys per a una ober­tura nor­ma­lit­zada d’aquests equi­pa­ments cul­tu­rals. És un plan­te­ja­ment que rebutja d’entrada aquest sec­tor. Perquè els estig­ma­titza mor­tal­ment. Per això, des de fa més d’una set­mana, mem­bres d’Actua Cul­tura 2% (una enti­tat que aglu­tina tots els sec­tors de la cul­tura per acon­se­guir que el pres­su­post de Cul­tura arribi al 2% el 2027) volen ser, en volun­tat de ser­vei, en la taula de crisi per anar deses­ca­lant el des­con­fi­na­ment. Ente­nen que hi ha una lec­tura poc entesa que pot tocar de mort un sec­tor clau de la cul­tura en la iden­ti­fi­cació, soci­a­lit­zació i pro­jecció de la comu­ni­tat.

Isa­bel Vidal, por­ta­veu d’Actua Cul­tura 2% i pre­si­denta d’Adetca (Asso­ci­ació d’Empre­sa­ris de Tea­tres de Cata­lu­nya), ha radi­o­gra­fiat la crisi del con­fi­na­ment a les sales de cine, tea­tre i música (també s’hi han adhe­rit a escala esta­tal fes­ti­vals i locals d’oci) del dret i del revés. Plan­teja dues pri­o­ri­tats i una evidència.

Pri­o­ri­tat 1: con­si­de­rar que les arts en viu no poden des­mar­car-se de la seva con­dició social, per la seva mateixa natu­ra­lesa. Davant d’això, apel·la al fet que els res­pon­sa­bles de les sales es com­pro­me­tin a esta­blir pro­to­cols de pro­tecció als actors, tre­ba­lla­dors i també a l’entrada del tea­tre amb els espec­ta­dors, “com als aero­ports, on ja tenim assu­mida” una fase de con­trol i on, pas­sat l’escàner de torn, es pot garan­tir la segu­re­tat. El sec­tor de les arts en viu reclama que no se l’estig­ma­titzi. Que es dema­nin les matei­xes con­di­ci­ons que als usu­a­ris del metro: “És el meu termòmetre.” El pla actual pre­veu com a última etapa l’ober­tura d’esde­ve­ni­ments de més de 30 per­so­nes. Abans de l’estat d’alerta ja es va obli­gar a tan­car els tea­tres de més de 1.000 loca­li­tats i obrir els altres però a un terç de la capa­ci­tat. Això, diu Vidal, a part de ser invi­a­ble econòmica­ment, ho és també per defi­nició:a la Xina, els cines i els tea­tres han obert i han tor­nat a tan­car perquè la gent no se sent segura amb aquesta mesura. Genera des­con­fiança i el públic pensa que hi anirà més tard.

Evidència 2: cal tre­ba­llar amb un calen­dari fia­ble per poder pla­ni­fi­car el retorn i, sobre­tot, el llarg pas pel desert (que hau­ria de ser el mínim pos­si­ble). I, evi­dent­ment, per a aquest tan­ca­ment cal rebre aju­des perquè el sec­tor aguanti. O allar­gar els ERTO per a les empre­ses cul­tu­rals amb el cofi­nançament esta­tal. Vidal admet que hi ha una gran des­pro­tecció del sec­tor de la cul­tura perquè hi ha una part del sec­tor que és autònoma i encara una altra que tre­ba­lla sense cober­tura, fins ara vivia pràcti­ca­ment el dia a dia. I, sense tea­tre obert, és impos­si­ble sobre­viure-hi.

Evidència. El pano­rama que es dibuixa és molt difícil però, “sense diners, és impos­si­ble”. Per això, és vital l’apro­vació del pres­su­post del 2020 de la Gene­ra­li­tat. Que per­metrà virar-los per atu­rar part del cop. Però no és sufi­ci­ent. Els crèdits oberts de l’Estat (ICO) i la Gene­ra­li­tat (ICF) estan col·lap­sats de tanta demanda. No hi ha prou recur­sos ni a Cata­lu­nya ni a l’Estat espa­nyol per fer-hi front. Ara, Europa per fi ha apro­vat obrir un fons, però encara falta saber en qui­nes con­di­ci­ons. És una mesura injusta i inso­lidària que, aquest cop sí, afecta tot­hom. Però, un cop resolt aquest atzu­cac polític euro­peu, cal posar fi a l’estig­ma­tisme por­tes endins.