H de Hipnòtic

La iaia Lili és una mica bruixa. O ho sent tot millor del que diu. O tot­hom em vigila.

El cas és que, poc després de la meva tro­bada amb la mama, la iaia ha dema­nat al Nil que em cridés. I això és el que ha fet ell, alhora que sor­tia jo del des­patx.

—Et con­trac­taré de secre­tari —he dit per fer-lo enra­biar.

—I jo d’alarma d’incen­dis —ha repli­cat ell, pels meus crits.

M’estimo molt el Nil; sem­pre té una gra­ci­eta a punt. Això seu amb la Ylena em treu de polle­guera, però ell és simpàtic, sovint sem­bla un nen. La mama diu que als setze anys encara li dura l’edat de fer el poca-solta. Bé, això i que és força jayus, ja ho veu­reu.

En fi, us expli­cava que me n’he anat cap a la sala, com dema­nava la iaia. A la mama ni l’he vist, i el papa tor­narà d’aquí a un parell o tres de dies.

La iaia Lili i jo, per tant, i ningú més. Cara a cara.

Sonava a història.

En el pit­jor moment.

O pot­ser era el millor, ves a saber. Perquè m’hi he resis­tit, però m’ha engan­xat.

—Jana! T’he par­lat mai de la goja, la bruixa i el príncep Talòs?

La iaia Lili sac­se­java l’agu­lla amb la mà. No tei­xia, però l’havia aga­fat.

—No, iaia —he admès—. Fa cara de ser una història de les xim­ples, xim­ples.

—La més xim­ple —ha dit—. Són les millors. I m’he dei­xat caure al sofà, ella diria que ben arrau­lida, i ha començat a expli­car:

El llac de les Tunes, Jana, és d’un color ben espe­cial. Diuen que és pels ulls de les cri­a­tu­res que hi viuen, i per les coves que té, tan fon­des que només elles en poden veure el final. A aques­tes cri­a­tu­res, ano­me­na­des goges, els agra­den molt les fes­tes amb música, i els seus riu­res i càntics sem­blen pluja. Tenen molt mala lluna i són molt gelo­ses de la seva inti­mi­tat; d’aquí que es digui que, si un humà les des­co­breix, el con­ver­tei­xen en roca. Si l’humà, en canvi, els pot robar abans una peça de roba, pot fer-se molt molt molt ric. Segur que ara entens millor que hi hagi tanta pedra en aquesta comarca.

Així, però, són els humans, filleta, i així diuen que són les goges.

També que una d’elles, una bonica goja ano­me­nada Leyra, era afi­ci­o­nada a sor­tir del llac al cap­ves­pre. L’atre­ien uns pei­xos que can­ta­ven, afir­mava, con­fo­nent l’aigua amb l’aire; no eren altres que els ocells, als quals no conei­xia, ja que és llei de les goges evi­tar la llum del sol. Només a l’alba, i amb la posta de sol, tenia, la pobra, ocasió de veure aquells pei­xos can­tai­res. En una d’aques­tes excur­si­ons, la Leyra va tro­bar-se amb un humà que duia un gra­pat d’algues al ros­tre. Es trac­tava del bar­but príncep Talòs, que es dedi­cava a sos­pi­rar men­tre bus­cava plo­mes d’ocell perquè tenia una ànima sen­si­ble i no supor­tava les seves obli­ga­ci­ons cor­te­sa­nes.

Quan els ulls de tots dos es van tro­bar, la Leyra va ini­ciar el seu encan­teri, tot i que es va con­te­nir abans de con­ver­tir en roca el Talòs. Pot­ser era perquè la barba l’ama­gava, però aquell humà esllan­guit i una mica nyi­cris no sem­blava igual d’hor­ri­ble que la resta. I a més era també afi­ci­o­nat als pei­xos can­tai­res. I si s’errava, amb ell? Per com­pro­var-ho, la goja va dei­xar a prop del príncep un moca­dor amb uns bro­dats magnífics, que ella mateixa havia tei­xit amb fil de jonc, i després va ama­gar-se i va esbor­rar la màgia. Si en poder-se moure el Talòs li pre­nia el moca­dor, podia obli­dar-lo sense escrúpols: volia dir que era ambiciós, cobejós, ava­riciós i dinerós com tot­hom, I en con­seqüència es merei­xe­ria esde­ve­nir un pedre­got esplèndid.

En recu­pe­rar el movi­ment, el príncep va veure el moca­dor i el va aga­far. La Leyra va aguan­tar la res­pi­ració. El Talòs va olo­rar el moca­dor i va sos­pi­rar. La goja con­ti­nu­ava sense res­pi­rar. El príncep, ales­ho­res, va fer una cosa ines­pe­rada: va pen­jar el moca­dor de la branca d’un pollan­cre i va mar­xar entre sos­pirs bosc endins. La Leyra no va saber què pen­sar-ne, però va deci­dir res­pi­rar nova­ment perquè si no podia arri­bar a ofe­gar-se.

I és que així són les goges, filleta, i així són els humans.

L’endemà, a la mateixa hora, tots dos van tor­nar a l’indret on hi havia el moca­dor. I el mateix van fer l’endemà, i l’endemà de l’endemà... Fins que van ena­mo­rar-se.

Lla­vors ella va pre­gun­tar:

—Que és el nos­tre, Talòs, un amor impos­si­ble?

A la qual cosa el príncep va res­pon­dre:

—És impos­si­ble que ho sigui, perquè és. I si és, és que és pos­si­ble, i ales­ho­res pos­si­ble­ment és impos­si­ble que no ho sigui.

La goja no va aca­bar d’enten­dre gaire aque­lla res­posta tan enre­ves­sada; sí que va enten­dre, però, el petó que la va sege­llar.

Després de molts debats, la Leyra i el Talòs van pac­tar que seria ella qui ani­ria a viure a la superfície, entre altres coses perquè el príncep no aguan­tava més de dos minuts sota l’aigua. Tam­poc ella podia sor­tir del llac més enllà d’unes hores, però, hi havia una opció que havia sen­tit xiu­xi­ue­jar per les coves més fon­des.

I era una opció que pas­sava per con­sul­tar la bruixa del llac.

Van atu­rar-se a medi­tar-ho? Va valo­rar prou el príncep el sacri­fici de la goja? Li va pro­po­sar res de millor, ell que era ric i no li calia robar moca­dors?

Segur que en pots ima­gi­nar les res­pos­tes.

Perquè així són, filleta, les goges i els humans.

Dins la cova més fonda de la part més fonda del llac, sota unes tor­xes que cre­ma­ven sota l’aigua, rebia con­sul­tes la bruixa Trívia. Quan la Leyra va visi­tar-la, ella ja en conei­xia el motiu, ja que totes les brui­xes, i ella també, pos­se­ei­xen entre els seus poders el d’ende­vi­nar allò que a cada història li convé.

—Si t’empas­ti­fes la boca amb això —va resol­dre la Trívia, fent-li a mans un potet amb una substància del color del foc—, podràs viure fora del llac, i men­jar, riure, ballar i fer-te tants petons com vul­guis amb el príncep.

La goja va esti­rar el braç.

—A canvi —la va avi­sar la bruixa—, enyo­raràs sem­pre la vida al llac, i desit­jaràs tor­nar-hi, i pro­varàs de fer-ho un cop i un altre sense acon­se­guir-ho.

Se t’acut, Jana, quina decisió hau­ries pres?

Doncs posats a enyo­rar un indret o el seu amor, la goja ho va veure clar.

I va pin­tar-se els lla­vis.

Ja que així són, filleta, les coses de l’amor.

Va ser un acte lliure, sense enganys. La Leyra va deci­dir el que va creure millor. I la bruixa, mal­grat la seva fama injusta, només va dir-li la veri­tat.

Que ningú t’expli­qui sopars de duro i et digui que no va anar així.

I d’aquesta manera, per resu­mir, va viure uns anys la goja, feliç i enyo­rada.

I després va començar a viure menys feliç i més enyo­rada. I al final, farta del príncep i els seus sos­pirs, va viure total­ment infeliç i sense poder dei­xar d’enyo­rar-se ni un segon.

Fins que el seu pobre cor va esde­ve­nir també roca.

I encara li pesa.

D’aquí, Jana, que diguin que, en plo­rar la Leyra, s’omple el llac.

I que un sol moca­dor pot ser font de totes les llàgri­mes.

I així són, filleta, i així els enco­mana, els con­tes xim­ples de la iaia Lili­ana.

Sovint aplau­deixo, quan la iaia acaba un conte.

Avui no ho he fet.

Perquè ja ho havia deci­dit, perquè no em crec les seves històries, perquè m’ha fet pen­sar en la Ylena i en el Nil…

I perquè, a des­grat meu, m’havia que­dat en trànsit, com hip­no­tit­zada. La veu de la iaia és pode­rosa, i els seus con­tes, ja ho veieu, no són exac­ta­ment de fades.

Alguna cosa ama­gada, però, m’ha fet vibrar com la corda d’un violí.

I he pen­sat i pen­sat i pen­sat en què, i no ho he tro­bat.

Pot­ser, com deia la Zya, perquè no hau­ria de pen­sar-ho, sinó sen­tir-ho.

Abans de mar­xar ho he pre­gun­tat a la iaia Lili, que m’ha som­ri­gut i ha dit:

—Tu deixa que la història cali bé. Sense córrer.

I s’ha posat a fer mitja. Una altra vegada. Per fi.

Jo he sor­tit d’allà esta­bor­nida.

Con­vençuda, sense raó, que el dia no podria ser més intens.

Més coses amb la H

* Hash­tag. #Les­Tu­nes #Leyra #Talòs #Lle­gen­des #Goges #Vivi­Fon­tana #Mångata

* Hip­nosi. Efecte dels con­tes de la iaia Lili. Sem­blen xim­ples? Doncs... m’embrui­xen.

* Història. La iaia Lili les explica bé. I jo, en pro­var-ho, m’embo­lico i sus­penc Llen­gua.

* Hipòtesi. Se’t moren els pares? Orfe. Se’t mor la pare­lla? Vidu. I si se’t mor la ger­mana?

* Huma­ni­tat. Tan xim­ple com la gogi­tat. Tot i que jo, en comp­tes de llesta..., faig llis­tes.