Sempre cedim els mateixos

Tot allò que et pots per­dre com a Eras­mus

El pro­grama Eras­mus va ser con­ce­but com una eina d’inter­canvi. I no és la llen­gua una de les eines més impor­tants per fer real aquest inter­canvi? Anar a un altre país, viure fora de casa en molts casos per pri­mera vegada, conèixer gent nova, par­ti­ci­par en un sis­tema edu­ca­tiu dife­rent, adqui­rir conei­xe­ments que difícil­ment podries adqui­rir a casa. Són tants els bene­fi­cis d’un pro­grama així que es fa difícil d’enten­dre com hi renun­ciem per la supe­di­tació a la llen­gua de l’imperi. Un alumne català que vol­dria fer un Eras­mus a Por­tu­gal diu que no sap si l’accep­ta­ran perquè no té prou nivell d’anglès. Els alum­nes cata­lans es rela­ci­o­nen amb els ita­li­ans en anglès. Els alum­nes Eras­mus van a les clas­ses en anglès men­tre els autòctons van a les clas­ses en la llen­gua local, de manera que rara­ment es tro­ben. Alum­nes que han pas­sat cur­sos sen­cers als Països Bai­xos, a Polònia o a Ale­ma­nya i tor­nen sense saber neer­landès, polonès o ale­many.

Para­do­xal­ment, els Eras­mus s’han con­ver­tit en la demos­tració que, si entres en un mer­cat satu­rat, és molt difícil que hi tro­bis el teu lloc. Quin sen­tit té mar­xar de casa si t’han de donar el mateix que et dona­rien si t’hi que­des­sis? Quina experiència pots tenir en un país on espe­res que et trac­tin com un estran­ger perquè no tens cap intenció de comu­ni­car-t’hi en la seva llen­gua? L’homo­geneïtzació lingüística d’Europa en l’àmbit de la ciència ens porta a l’edat mit­jana, on el conei­xe­ment només s’impar­tia en llatí. Això excloïa la majo­ria de la gent: feia segles que ja no es par­lava llatí, però les llengües que par­lava la gent no eren reco­ne­gu­des. No va ser fins que es van començar a reconèixer aques­tes llengües (va aparèixer la gramàtica de Nebrija, Dante va escriure De vul­gari elo­quen­tia) que el conei­xe­ment no es va fer per­me­a­ble. Al mateix temps, es van ini­ciar les grans colo­nit­za­ci­ons i van començar a arri­bar conei­xe­ments (i mer­ca­de­ries i gent) de llocs dife­rents del pla­neta. Va cal­dre el reco­nei­xe­ment dels ver­na­cles i aquest con­tacte amb la diver­si­tat que impli­ca­ven les grans rutes colo­ni­als perquè Europa visqués el seu Renai­xe­ment. De moment, encara som en la fase de renúncia i vas­sa­llatge. Pot­ser quan ens ado­nem que, si només podem ofe­rir conei­xe­ment sub­or­di­nat i homo­lo­gat pels dic­tats de l’imperi, en rea­li­tat no tenim res per ofe­rir, serà el moment de reac­ci­o­nar. O pot­ser no, i lla­vors la decadència d’Europa s’aca­barà con­su­mant.

Però el més pre­o­cu­pant d’això és la visió tan estreta del conei­xe­ment que ofe­rim als nos­tres alum­nes. En lloc d’esti­mu­lar-los a aven­tu­rar-se, a apren­dre les llengües dels llocs on van, a viure la vida igual com viu la gent dels llocs d’aco­llida, els con­ver­tim en per­so­nes sub­mi­ses i alhora exi­gents que espe­ren que tot es faci al seu gust. Com quan aquí algun alumne de fora demana (o exi­geix) que la classe es faci en cas­tellà i el pro­fes­sor ho fa. No té importància, deuen pen­sar, però li estan fur­tant la pos­si­bi­li­tat de viure una experiència inèdita a canvi de donar-li el mateix que tro­barà a molts altres llocs.

“Parlo en cas­tellà per edu­cació”

Solem posar l’exem­ple dels estu­di­ants Eras­mus per expli­car com es vul­ne­ren els drets lingüístics dels uni­ver­si­ta­ris cata­lans cada vegada que en una aula hi ha algú que demana que la classe es faci en cas­tellà perquè ve de fora i no entén el català. Però aquesta situ­ació es repe­teix sovint en altres con­tex­tos, sense cap ins­ti­tució a la qual exi­gir empara. A la feina, en un taller de cuina, a la classe de ceràmica, al gimnàs, a les reu­ni­ons de veïns, etcètera. La pràctica habi­tual és que els qui no par­len català són els qui dema­nen que es canviï de llen­gua. Men­tre que els cata­la­no­par­lants no recla­men pas que es man­tin­gui la seva llen­gua. Para­do­xal­ment, saber la llen­gua de l’altre posa en con­di­ci­ons d’infe­ri­o­ri­tat la pròpia. Tenim tan inte­ri­o­rit­zat el com­por­ta­ment de can­viar al cas­tellà que ni ens parem a pen­sar que en tots aquests con­tex­tos és per­fec­ta­ment pos­si­ble par­lar en català encara que hi pugui haver algú que no el parli. N’hi ha prou que cadascú es man­tin­gui en la seva llen­gua, que és entesa per tots els inter­lo­cu­tors, sense forçar ningú a can­viar-la. I, fins i tot, si algú no l’entén, també man­te­nir-s’hi i ofe­rir-se a tra­duir-ho després a una llen­gua que enten­gui. És la manera d’evi­tar que sem­pre siguin els matei­xos els qui veuen vul­ne­rats els seus drets lingüístics, que sem­pre siguin els matei­xos els qui han de cedir i no poden viure en la seva llen­gua. I en casos com alguns exem­ples, també cal des­per­tar la consciència dels for­ma­dors: ells ofe­rei­xen un ser­vei i, perquè hi hagi una per­sona que no vul­gui rebre’l en català, no poden can­viar les con­di­ci­ons del ser­vei a tota la resta.

I encara hi ha una altra qüestió que els cata­lans d’adopció repe­tei­xen sovint: pos­si­ble­ment aquest algú que encara no entén prou bé el català o no el parla agrairà que li par­lin en català, per tal d’apren­dre’l i par­lar-lo com més aviat millor. Hi ha gent que no ha après mai català perquè ningú no li ha par­lat mai en aquesta llen­gua. Encara que no sigui pas per mala volun­tat.

En la dar­rera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, es pre­gunta als enques­tats quina llen­gua els agra­da­ria par­lar en el futur. Hi ha un 39,5 % que diu que amb­dues, català i cas­tellà; tan­ma­teix, per un 5,2 % que diu que vol­dria par­lar més cas­tellà que no català, hi ha un 17 % que diu que vol­dria par­lar més català que cas­tellà. I per un 8,5 % que diu que vol­dria par­lar només cas­tellà, hi ha un 12,5 % que diu que vol­dria par­lar només català. I una altra dada a tenir en compte: el 68 % de la població nas­cuda a l’estran­ger té interès a apren­dre català o millo­rar-ne els conei­xe­ments. Què vol dir, això? Que l’interès pel català, prin­ci­pal­ment dels qui no tenen ni el català ni el cas­tellà com a llen­gua pri­mera, és un dels punts que tenim a favor. És molt difícil que una cosa així passi en llengües sub­or­di­na­des. Apro­fi­tem-ho, doncs. És allò que dèiem unes rat­lles més amunt: de nosal­tres depèn que aques­tes per­so­nes es decan­tin pel català. No cedim tan fàcil­ment.

Per què ho fem? Per què els cata­la­no­par­lants can­viem tan de pressa al cas­tellà i renun­ciem tan sovint a la llen­gua pròpia? “No me n’he ado­nat”, diuen molts. “Perquè així segur que m’entén.” “Perquè ja es veu que no m’entendrà en català.” Fins i tot “per edu­cació”, argu­men­ten molts. Segur? Per què ens pen­sem que par­lar en la nos­tra llen­gua és de ser mal edu­cats? Per què ens pen­sem que la per­sona que tenim davant i de qui no en sabem res no entén el català? Per què can­viem al cas­tellà com a auto­ma­tisme? Són molts segles de rebre bas­to­na­des.

Pre­ju­di­cis històrics: la moral de l’esclau?

Històrica­ment, ens han cas­ti­gat tant per par­lar la nos­tra llen­gua que estem pro­gra­mats per cedir, per renun­ciar-hi de seguida. És un com­por­ta­ment des­crit en molts casos de par­lants de llengües sub­or­di­na­des. En el cas del català, només cal recor­dar com les lleis han vetat i per­se­guit la llen­gua des del segle XVI, tant a l’Estat francès com a l’espa­nyol, en un intent pro­lon­gat de geno­cidi lingüístic. Es van eme­tre orde­nan­ces perquè l’ense­nya­ment fos en francès i en espa­nyol, res­pec­ti­va­ment, i els alum­nes que par­la­ven en català van rebre càstigs de tota mena al llarg de molts anys, fins ben entrat el segle xx. A les esco­les nord-cata­la­nes, quan un mes­tre sen­tia un alumne par­lant en català li donava una pedra o algun altre objecte amb què que­dava asse­nya­lat. El nano havia d’espa­vi­lar-se per pas­sar-lo a algun com­pany que també sentís que par­lava català, era l’única manera de lliu­rar-se’n. Perquè qui tenia el senyal al final del dia era cas­ti­gat. Durant anys, els gover­na­dors fran­ce­sos van apli­car tot de polítiques des­ti­na­des a fer que la gent sentís ver­go­nya de la pròpia llen­gua si no era el francès, que se sentís exclosa i humi­li­ada. Encara avui en alguna paret esco­lar nord-cata­lana s’hi pot lle­gir un lema que van fer córrer durant un temps: “Sigueu nets, par­leu francès”. Amb la victòria de Felip V de Borbó, net de Lluís XVI de França, els Decrets de Nova Planta van pro­hi­bir l’ús ofi­cial del català als reg­nes de València i Aragó, a Cata­lu­nya, i a Mallorca i Eivissa. I començà ales­ho­res una per­se­cució de la llen­gua amb l’objec­tiu de dei­xar-la rele­gada a l’àmbit estric­ta­ment íntim men­tre impo­sa­ven arreu el cas­tellà. Una per­se­cució que a l’Estat espa­nyol va incre­men­tar-se durant la guerra del 1936-1939 i la dic­ta­dura fran­quista. Com? Doncs can­vi­ant tots els noms pro­pis (d’ins­ti­tu­ci­ons, de topònims, d’infants aca­bats de néixer, etc.) al cas­tellà. Impo­sant el cas­tellà a les esco­les, on el català també havia de ser objecte de càstig i de ver­go­nya, on s’home­nat­java la ban­dera espa­nyola i es can­tava el Cara al sol, on s’expul­sa­ven els mes­tres que no com­bre­ga­ven amb la idea fran­quista de la uni­tat espa­nyola, on es veta­ven lli­bres en català. Es van pro­hi­bir les repre­sen­ta­ci­ons de tea­tre en català, es va pro­hi­bir la publi­cació de lli­bres en català, i de dia­ris i revis­tes. En defi­ni­tiva, la llen­gua pròpia va des­a­parèixer de l’esfera cul­tu­ral pública, va ser per­se­guida. La resistència tre­ba­llava en la clan­des­ti­ni­tat, i molts intel·lec­tu­als van optar per anar-se’n a l’exili. Podríem con­ti­nuar pàgines i pàgines. Tots aquests segles de per­se­cució lingüística, els tenim a la retina.

Ara també cal afe­gir-hi, d’una banda, l’ús polític que s’ha fet aquests dar­rers anys d’un supo­sat con­flicte lingüístic i els atacs cons­tants al català per part d’algu­nes for­ma­ci­ons polítiques. I, d’una altra banda, els cen­te­nars de casos de dis­cri­mi­nació lingüística reco­llits arreu dels Països Cata­lans, en què l’Admi­nis­tració no acos­tuma a fer-hi res ni la soci­e­tat posem el crit al cel ni ens n’estra­nyem. Tot això també fa que molts cata­la­no­par­lants optin, ja d’entrada, per no fer ser­vir la seva llen­gua. Per evi­tar el con­flicte.

Una manera d’expli­car aquest com­por­ta­ment de cedir d’entrada és el de la llen­gua mar­cada i la no mar­cada. Què vull dir? La llen­gua no mar­cada és la llen­gua que, en prin­cipi, no et por­tarà pro­ble­mes. En el nos­tre cas, el cas­tellà. I la mar­cada és la que et con­nota. En el nos­tre cas, el català. I, és clar, si no et vols bus­car pro­ble­mes, fas ser­vir la llen­gua no mar­cada. En situ­a­ci­ons de poder, en què neces­si­tes alguna cosa, sigui en una botiga, en un tau­lell, etc., pre­fe­rei­xes evi­tar els pro­ble­mes, perquè tu vols acon­se­guir aque­lla cosa i prou. Per tant, cedei­xes. Has entrat mai en un jut­jat? En quina llen­gua hi has par­lat? Segu­ra­ment en cas­tellà, oi? T’has dema­nat per què? Pre­ci­sa­ment, perquè el català és la llen­gua mar­cada, es per­cep com a impo­sada, és l’estra­nya. És aquesta per­cepció que s’ha de can­viar. No només pel català, sinó també per totes les llengües amenaçades. Insis­tim-hi: s’han de crear les con­di­ci­ons perquè la gent opti pel català.

Aquest és un dels àmbits en què l’Admi­nis­tració sí que pot actuar, i hau­ria d’actuar si assumís la res­pon­sa­bi­li­tat que té. Hi ha mol­tes fei­nes de cara al públic –prin­ci­pal­ment públi­ques però també de pri­va­des– que dema­nen conei­xe­ments de català, però a l’hora de la veri­tat el tre­ba­lla­dor de torn no sem­pre en sap, de català. I, quan no en sap, no passa res. Aquest és el pro­blema: que no passa res. Sen­zi­lla­ment, es tracta de fer com­plir la llei. Hi ha molta gent que s’ha acos­tu­mat que pot fer-te can­viar de llen­gua i troba nor­mal i exi­gi­ble que sigui així, perquè no passa res.

Pot­ser ja ha arri­bat l’hora de fer girar la truita. I aquest petit lli­bre vol con­tri­buir-hi.