Un inici triomfant

La pri­mera escena de Dasatskisi (Begin­ning / Començament) avança un dels temes, la into­lerància, i la radi­cal aposta for­mal de l’opera prima de Dea Kulum­be­gash­vili: un llarg pla fix, sense cap movi­ment de càmera, en què veiem com s’omple a poc a poc una església de tes­ti­mo­nis de Jehovà d’un poble remot de Geòrgia, comença el sermó del seu líder i, quan menys ho espe­res, cau un còctel Molo­tov. La irrupció de la jove cine­asta geor­gi­ana, for­mada als Estats Units, va supo­sar un impacte sem­blant en el fes­ti­val de Sant Sebastià, i ahir es va con­ver­tir en la gran gua­nya­dora d’aquesta edició mar­cada pel coro­na­vi­rus, però en què hem vist un bon gra­pat de bons films.

Begin­ning s’ha endut la Pet­xina d’Or, els pre­mis a la millor direcció i guió (el segon com­par­tit per la direc­tora i Rati Oneli) i el de millor actriu, per a Ia Suk­hi­tash­vili. El seu tre­ball és extra­or­di­nari, en el paper de la dona del líder religiós, víctima indi­recta de la into­lerància, però també d’una soci­e­tat i un matri­moni pro­fun­da­ment mas­clis­tes. La cine­asta va expli­car a la pre­sen­tació que era total­ment inten­ci­o­nat posar com a pro­ta­go­nista un per­so­natge que al cinema acos­tuma a ser secun­dari, la “pare­lla de”.

Havia sonat com a favo­rita, almenys entre la premsa, la dar­rera pel·lícula del danès Tho­mas Vin­ter­berg, Drunk / Anot­her round (Una altra ronda). Final­ment es va ator­gar el premi al millor actor als qua­tre pro­ta­gois­tes, Mads Mikkel­sen, Tho­mas Bo Lar­sen, Mag­nus Millang i Lars Ranthe, pels seus papers d’amics i pro­fes­sors de secundària que deci­dei­xen beure alco­hol quan fan classe per millo­rar les seves vides.

Sens dubte ha pesat en el vere­dicte el tarannà incon­for­mista del pre­si­dent del jurat ofi­cial, Luca Gua­dag­nino. Drunk és for­mal­ment i d’estruc­tura més con­ven­ci­o­nal. Begin­ning, en canvi, s’estruc­tura en quinze o vint plans fixos, gai­rebé sense movi­ment de càmera, dins dels quals actuen els actors en una història tràgica i com­mo­ve­dora.

El premi del jurat ha estat per a Crock of gold: a few rounds with Shane Mac­Gowan (Vai­xe­lla d’or: unes poques ron­des amb Shane Mac­Gowan), del britànic Julien Tem­ple. Un premi meres­cudíssim per a aquest docu­men­tal produït per Johnny Depp. Fa justícia al carisma del líder de The Pogues amb un des­ple­ga­ment de tota mena de recur­sos cine­ma­togràfics. Els pre­mis ofi­ci­als es van com­ple­tar amb el de millor foto­gra­fia per a Nakuko wa ine­ega (Hi algun nen plo­ra­ner per aquí?), del japonès Takuma Sato.

Ja ho hem comen­tat al llarg de les cròniques del fes­ti­val i no està de més repe­tir-ho. Les con­di­ci­ons de la cele­bració del fes­ti­val han estat dures, amb les xifres diàries d’infec­tats i vícti­mes mor­tals del coro­na­vi­rus molt altes a tot l’Estat i regu­lars a Euskadi (598 casos detec­tats el segon dia de fes­ti­val, que abans-d’ahir van bai­xar a 398). La res­posta de l’orga­nit­zació del cer­ta­men, diri­git per José Luis Rebor­di­nos, ha estat con­tun­dent i exem­plar: han apli­cat estric­tes mesu­res de pre­venció sanitària, aten­ta­ment vigi­la­des pel per­so­nal del fes­ti­val. Ahir van fer posar la mas­ca­reta a Abel Fer­rara, que va aparèixer per sor­presa per pre­sen­tar el seu docu­men­tal Spor­tin’ life, i dime­cres pas­sat van expul­sar el direc­tor Eugène Green per la seva nega­tiva a por­tar mas­ca­reta durant la pro­jecció d’Atar­rabi et Mike­lats, de la secció Zine­mira. Tot sigui pel cinema!