Mestre del clarobscur

Pedro Costa va rodar fa vint-i-cinc anys Casa de Lava a Cap Verd, d’on va tor­nar amb regals i car­tes des­ti­nats a per­so­nes de l’excolònia por­tu­guesa resi­dents a Fon­tain­has, barri de Lis­boa ple de paries i mar­gi­nals on el cine­asta va rodar poc després Na quarto da Vanda, en què la seva pro­ta­go­nista mono­loga i con­versa fumant crac men­tre ender­ro­quen l’edi­fici on viu i es cons­tru­ei­xen pisos de pro­tecció ofi­cial que maqui­llen l’abandó de la gent del lloc. Allà, entre d’altres pro­vi­nents de Cap Verd, hi va conèixer Ven­tura, paleta jubi­lat que reme­mora la seva vida a Juven­tude em Marcha i tran­sita com un fan­tasma a Cavalho din­heiro, on ja apa­reix Vita­lina Varela, la pro­ta­go­nista del film més recent de Pedro Costa (Lis­boa, 1959), que ara s’estrena a l’Estat espa­nyol després d’haver rebut l’any pas­sat el Lle­o­pard d’or al fes­ti­val de Locarno.

Costa va conèixer Vita­lina Varela a Fon­tain­has fa uns set anys. No feia gaire que hi havia arri­bat. Havia espe­rat més de trenta anys que el seu marit, amb el qual s’hi havia casat de jove per poders, li enviés un bit­llet d’avió per reu­nir-s’hi a Lis­boa. Mai no ho va fer. Només va visi­tar-la dues vega­des a Cap Verd i de cada una va néixer un fill. Mort el marit, la dona va sen­tir-se alli­be­rada (no havia d’espe­rar-lo més) i va ins­tal·lar-se a la casa del difunt. Sense pro­di­gar-se en la paraula, en la mesura que el cinema de Costa sem­bla anar cap al silenci, Vita­lina Varela explica la seva vida (i s’hi recons­tru­ei­xen moments) en el film que du el seu nom i en el qual també hi apa­reix Ven­tura.

Pedro Costa , per tant, con­ti­nua fent atenció a per­so­nes invi­si­bles soci­al­ment i cine­ma­togràfica­ment: mai per recrear-se en la misèria, sinó per mos­trar la seva dig­ni­tat. El seu cinema, doncs, té un noble caràcter tes­ti­mo­nial, però el docu­ment pren la volada d’un poema a través de la tea­tra­li­tat i, sobre­tot, la radi­ca­li­tat cine­ma­togràfica.

Amb pre­cisió en els enqua­dra­ments, amb un gran sen­tit cromàtic sense caure en l’este­ti­cisme, crea bellesa amb les runes, els ver­dets, els oxi­dats, l’ura­lita, els car­re­rons llòbrecs i les cla­ve­gue­res. També amb les flors seques i les espel­mes. I amb els ros­tres dels que filma, com ara aquesta Vita­lina de forta presència, en clarobs­cur. “L’obs­cu­ri­tat s’ha d’enfos­quir per veure-hi més”, afirma Pedro Costa. I ho demos­tra.