'Eurydilusió'

No vaig tenir la sort de veure The Brot­hers Size que en el Fes­ti­val Grec de 2008 va des­per­tar tots els entu­si­as­mes i el Premi de la Crítica. Les ele­va­des expec­ta­ti­ves gene­ra­des van col·labo­rar en una certa desil·lusió davant d'Eury­dice. El text de Sarah Ruhl és una ori­gi­nal visió del mite d'Orfeu des de l'òptica d'Eurídice.

Comença amb una paròdia de les ensu­cra­des bodes d'estil ame­ricà, amb blon­des i balla­ru­gues ria­lle­res, d'on la núvia fuig per mirar-s'ho des d'un gra­ta­cels men­tre lle­geix una carta del pare difunt i es pre­ci­pita per l'ull de l'escala al món dels morts. L'infern és un paratge on es perd la memòria i la parla i on s'arriba amb un ascen­sor d'aigua i neó. L'esce­nari a qua­tre ban­des és un engra­e­llat de ferro d'on nei­xen bro­lla­dors i fonts fes­ti­ves (noces) o on cau aque­lla pluja freda que des­criu el Dant. Una dis­po­sició comu­ni­ca­tiva i àgil, una matèria sonora i lumínica d'impacte i uns intèrprets de gran ener­gia i qua­li­tat que can­ten i dan­sen i actuen mati­sa­da­ment i amb fluïdesa.

I, tan­ma­teix, alguna corda es trenca en la comu­ni­cació amb el públic. Hi ha una manca d'inten­si­tat pre­gona entre escena i pla­tea, com si s'hagués esbra­vat l'emoció. Aspecte que des­llu­eix un espec­ta­cle que té sig­ni­fi­ca­ti­ves vir­tuts, començant per alguns potents pas­sat­ges del text dramàtic, recor­re­gut per una forta pàtina poètica, com quan el pare rep la filla a l'Hades, li cons­tru­eix una cam­bra de cor­dill i l'ajuda a recu­pe­rar el record i la veu. O el dol del músic Orfeu, el cant del qual fa plo­rar fins les pedres de l'infern, i el res­cat impos­si­ble i tràgic que desem­boca amb pare i filla sub­mer­gint-se, després de resis­tir-s'hi, al riu Leteu, les aigües de l'etern oblit deia Vir­gili, única forma d'engal­tar la pèrdua.