Joc a mitges

L'òpera va ser una pre­o­cu­pació cons­tant en la car­rera de Prokófiev, tot i que la difusió d'aquest capítol de la seva pro­ducció ha estat en gene­ral limi­tada. Els últims anys diver­sos coli­seus s'han fixat en El juga­dor, pri­mera obra mes­tra del com­po­si­tor rus en el gènere, àcida adap­tació de la novel·la de Dos­to­ievski en què pul·lulen un seguit de per­so­nat­ges obse­dits pel joc, amb cap dels quals és pos­si­ble sen­tir un bri de sim­pa­tia, sen­sació que la música abra­siva de Prokófiev du a l'extrem. Com un oportú com­ple­ment d'una altra òpera ludòpata, La dama de piques, el Liceu pre­senta per pri­mer cop El juga­dor, encara que el for­mat con­cert deva­lua l'eficàcia d'una par­ti­tura poc pro­pensa a espla­iar les veus i anul·la una dra­matúrgia fèrria, sobre­tot en la ful­gu­rant escena de la ruleta, amb els per­so­nat­ges al fons de l'esce­nari.

L'opció d'Alek­sandr Anis­si­mov va ser lògica donada l'escassa experiència local en l'uni­vers líric de Prokófiev: garan­tir la lle­gi­bi­li­tat del dis­curs sacri­fi­cant el ver­ti­gen expres­siu de l'obra, però la seva batuta va ser incapaç de garan­tir el per­fecte assem­blatge d'una con­vi­dada OBC, amb massa moments de dis­junció rítmica. Tras­pas­sat Misha Didyk a l'obra de Txaikovski, Mik­hail Vakua va ascen­dir d'una minúscula inter­venció al pro­ta­go­nista, Alek­sei, ser­vit amb una veu amb la resistència i capa­ci­tat de pene­tració ade­qua­des per a un paper ingrat. Olga Guryakova va ser una Polina d'altiva suficiència, Vla­di­mir Ogno­venko va bro­dar la fàtua petulància del Gene­ral, Step­han Rügamer va ser un sibil·lí Marqués i Elena Obrazt­sova una Àvia de des­fer­mat his­tri­o­nisme.
La pro­pera òpera de
Prokófiev, esce­ni­fi­cada,
si us plau.