Compartir paraules en temps estranys

Fa pocs dies vaig lle­gir un arti­cle en què es plan­te­java la hipòtesi de què hau­ria pas­sat si aquest virus hagués arri­bat vint anys abans. Com podeu supo­sar l’arti­cle feia un elogi del tele­tre­ball, la tele­distància i els dis­po­si­tius –Zoom, Meet, Colla­bo­rate– que per­me­ten interac­tuar des de la distància. Esta­blia una visió inte­grada sobre els mira­cles de la cul­tura digi­tal. En un moment en què hi ha amis­tats que ens pro­po­sen sopar i pren­dre unes cer­ve­ses com­par­ti­des a través de les pan­ta­lles i la distància social és la distància de les pan­ta­lles, resulta enco­mi­a­ble que dues dones, Ingrid Guar­di­ola i Marta Segarra, hagin deci­dit d’escriure car­tes. Totes dues saben que una cosa són les llar­gues i pesa­des reu­ni­ons vir­tu­als i una altra el sen­tit del llen­guatge, l’elogi de les parau­les. Pro­ba­ble­ment perquè han fet cas a Lau­rie Ander­son quan can­tava que Lan­guage is a virus han deci­dit de tor­nar a les car­tes i fer un lli­bre epis­to­lar en què es cre­uen parau­les, experiències, lec­tu­res, rei­vin­di­ca­ci­ons, conei­xe­ments i esti­ren nom­bro­sos fils per enten­dre què ens està pas­sat a tots ple­gats. Fils. Car­tes sobre el con­fi­na­ment, la vigilància i l’anor­ma­li­tat ( Arcàdia , 2020) és un lli­bre com­par­tit en el millor sen­tit del terme. Dues dones de gene­ra­ci­ons dife­rents, de pers­pec­ti­ves cul­tu­rals apa­rent­ment allu­nya­des, que es tro­ben uni­des per una cert desig de pen­sar el pre­sent des del femi­nisme fins a la bio­política. Amb­dues s’escri­uen car­tes i ens impli­quen en la seva cor­res­pondència per trans­me­tre un seguit d’inqui­e­tuds cul­tu­rals que aca­ben donant-nos claus per sobre­viure al gui­ri­gall de la pandèmia.

Ingrid Guar­di­ola (1980), pro­fes­sora a la Uni­ver­si­tat de Girona i acti­vista cul­tu­ral, escriu des del seu apar­ta­ment de la Tor­rassa (l’Hos­pi­ta­let). Ens parla de la seva experiència de mare, de tot allò que aprèn del seu fill de tres anys i intenta pen­sar què implica viure envol­tats de dis­po­si­tius, xar­xes soci­als i algo­rit­mes que ens con­tro­len l’existència. Marta Segarra (1963) és catedràtica d’estu­dis de gènere i de lite­ra­tura fran­cesa per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i inves­ti­ga­dora del Cen­tre Naci­o­nal de la Recerca Científica de París. Ella comença vivint la seva experiència des de París, pateix una malal­tia que la porta a l’hos­pi­tal i acaba con­fi­nada al camp lluny de l’espai urbà. Les car­tes es desen­vo­lu­pen en un període de temps que va del 30 de setem­bre al 25 de maig. No són car­tes fetes des de la pressa dels esde­ve­ni­ments, sinó que han estat fetes des del desig de comu­ni­car alguna cosa, d’escol­tar l’altra evi­tant con­fron­ta­ci­ons. Són car­tes que, en el fons, sem­blen for­jar una història d’amis­tats fona­men­tada en inqui­e­tuds i gus­tos comuns. En les pri­me­res es parla de femi­nisme, de les con­cep­ci­ons de l’amor, del desig, de les pan­ta­lles i de la importància del llen­guatge. A par­tir del mes de març el diàleg es va decan­tant cap la sig­ni­fi­cació de la pandèmia. Totes dues refle­xi­o­nen sobre la diferència entre la pesta que implica pro­ces­sos de qua­ranta, de la lepra que impli­cava pro­ces­sos de mar­gi­nació social. Ho fan per veure com les polítiques que situen el cos en un espai cen­tral ens con­di­ci­o­nen.

La sen­sació d’haver d’assu­mir la pèrdua de les lli­ber­tats, de viure la vida quo­ti­di­ana des del silenci i la resig­nació con­trasta amb les refle­xi­ons sobre l’ano­me­nada nova nor­ma­li­tat. De mica en mica, Fils es va con­ver­tint en una reflexió lúcida sobre tot allò que ens ofe­rirà el món després de la pandèmia, sobre tot allò que hau­rem per­dut i sobre el futur que alguns apro­fi­ta­ran per a cons­truir. No hi ha pes­si­misme en les seves afir­ma­ci­ons, sinó només la cons­ta­tació que una crisi sanitària implica també una crisi política i amb aquesta nous sis­te­mes de con­trol.