Col·lapse feliç

El tea­tre és un exer­cici de cons­trucció de pai­sat­ges pos­si­bles, que miren cap al futur amb espe­rança. En una Fira Tàrrega adreçada a la inter­cul­tu­ra­li­tat, abun­den els espec­ta­cles que ima­gi­nen un cata­clisme. I, sobre­tot, com la vida hi reneix. El tea­tre al car­rer neces­sita l'escalf del públic i, de la mateixa manera, pro­cura res­ca­ba­lar-lo d'una actu­a­li­tat car­re­gada d'incer­te­ses. Per­so­nals, soci­als, cul­tu­rals, polítiques... Fira Tàrrega acaba avui amb la feina feta. Gai­rebé no que­den entra­des a la venda per veure espec­ta­cles (ahir al matí, 116 de les 140 ses­si­ons havien fet sold out). Els espec­ta­cles gratuïts són plens de gent que ja ha après que, a Tàrrega, cal seure a terra per per­me­tre la visi­bi­li­tat a la majo­ria dels espec­ta­dors. El col·lapse del sis­tema que ima­gi­nen alguns espec­ta­cles coin­ci­deix amb els car­rers plens de gent, amb ganes de veure tea­tre, amb ganes que els sor­pren­guin. Una soci­e­tat curi­osa que entén les iro­nies un pèl cíniques de l'escena. La fira s'allarga, com en els últims anys, fins ben entrat el ves­pre. Pro­cu­rant res­pi­rar al cos­tat de l'altra mani­fes­tació al car­rer que es pre­para per avui amb motiu de la Diada.

Claire Ducreux té un per­so­natge que la repre­senta a escena. Com si fos el nas ver­mell d'un pallasso. El seu tre­ball és per acu­mu­lació. I aquell per­so­natge ena­mo­radís, romàntic, juga­ner i alhora soli­tari, amb una gavar­dina amb llar­gues but­xa­ques com a única pro­pi­e­tat, té una segona part. Si va ser ten­dra a Refu­gi­ada poètica, ara és refu­gi­ada política a Silen­cis, el seu dar­rer tre­ball. El seu parai­gua no escup neu com sem­pre, sinó que ha que­dat cre­mat i treu fum. El ros­tre de la cloc­hard apa­reix tacat pel sutge. Tan sols l'esque­let d'un arbre l'acull. Si és preciós poder viure una escena d'amor ten­dre sense parau­les entre una indi­gent i un espec­ta­dor, encara ho és més després d'una explosió. Perquè la fra­gi­li­tat, que hau­ria pogut que­dar par­tida, s'ha vin­clat com una branca ten­dra i ha superat la mort. I fins i tot la por i la des­con­fiança en l'altre. El per­so­natge
de Claire és etern. Dels seus dits, en crei­xen roses ver­me­lles, que tre­mo­len, s'ama­guen, i gene­ren una con­nexió sin­cera, abso­luta, amb el públic.

LAmi­ni­mAL ha tan­cat la seva tri­lo­gia sobre la història. Si ante­ri­or­ment havien trac­tat la Tran­sició espa­nyola (La super­vi­ven­cia de las luciérna­gas) i una mena de reflexió sobre l'actu­a­li­tat (El suïcidi de l'ele­fant hipo­te­cat), ara intu­ei­xen el futur, que és, de fet, la fi de la huma­ni­tat. Man­te­nen, evi­dent­ment, la seva tea­tra­li­tat par­tint de l'exer­cici ideat per Sanc­his Sinis­terra sobre els movi­ments i els tex­tos repe­tits de manera aleatòria: la dra­matúrgia par­teix de monòlegs indi­vi­du­als expli­cats en petits grups. De seguida, però, la situ­ació s'uni­fica –en aquest cas, gai­rebé no hi ha canvi de movi­ment de l'espec­ta­dor i es pot seguir el fil de la història–. LAmi­ni­mAL pro­posa mol­tes ver­si­ons de la fi del món o de la huma­ni­tat. Però el que compta és com les seves ànimes con­vi­den a sumar-se en una mena de cos sense forma: la trans­humància (una mena de cèl·lula mare d'un cos con­junt). És una distòpia por­tada a l'extrem, que entreté i que ima­gina una feli­ci­tat després de l'apo­ca­lipsi a par­tir dels ítems d'avui: les con­ne­xi­ons en el món vir­tual són un mate­rial sobre el qual la com­pa­nyia ha cons­truït aquest nou futur. Hi ha una certa volun­tat de recon­ci­liar-se amb el públic i con­vida la soci­e­tat a tenir un bri d'espe­rança, a viure una mena de renai­xe­ment. Hi ha una tímida con­fiança que no
es repe­ti­ran els errors del pas­sat. La idea de les diver­ses ver­si­ons de la fi de la huma­ni­tat ima­gi­na­des aquí remet a Morir a Bag­dad, un espec­ta­cle ins­pi­rat en la ja llu­nyana guerra de l'Iraq en què cada cos expli­cava com havia arri­bat la mort, impen­sa­da­ment, enmig del seu que­fer diari. Dei­xant sem­pre vides a mit­ges.

Diana Gad­dish ha estre­nat una peça que, sense ser distòpica, sí que con­fronta el món del con­sum
i tec­nològic (les cai­xes es mouen com robots, mis­te­ri­o­sa­ment) amb el con­tacte amb la per­sona. Una altra manera de veure com la por del per­so­natge pro­ta­go­nista troba l'escalf i la impli­cació dels espec­ta­dors espon­ta­nis. Fàcil, directe, sug­ge­ri­dor. Ernesto Collado també es con­ver­teix en un xaman a Si sabes lo que hay, una peça cele­brada pel que té de fes­tiva i de rei­vin­di­ca­tiva.

També és par­ti­ci­pa­tiva la ins­tal·lació #ciu­tat­vi­si­ble. Sim­ple­ment, un tre­ball col·labo­ra­tiu amb enti­tats, esco­les i empre­ses per cons­truir uns espais, una ins­tal·lació o una esce­no­gra­fia que es van cons­truint a par­tir de l'ajuda de tot­hom. Ahir l'espec­ta­dor també podia com­ple­tar les papa­llo­nes de cartró, calçar-les i volar per aque­lla mena de ciu­tat utòpica. Uto­pia? És el mateix que cla­ma­ven el con­junt Diga'ls-hi Inqui­ets pel car­rer Ondara a cop de trom­peta i trombó. Ganes de ball i
de trans­me­tre bones vibra­ci­ons amb una core­o­gra­fia vari­ada, un ves­tu­ari taronja i negre i una ener­gia sense atu­ra­dor. Hi ha, evi­dent­ment, la denúncia. Pel que fa a Terra con­dere, se'n poden fer múlti­ples lec­tu­res. Res­pon al model gai­rebé exclu­siu de Tàrrega en què l'espec­ta­dor aban­dona la ciu­tat i afronta, enmig de la sole­dat d'un camp i gai­rebé sense ombres, una situ­ació que per­se­gueix l'experiència i el viatge íntim i silenciós. Efec­ti­va­ment, aquesta pro­posta inti­mista de camins en soli­tari, tex­tos i for­mes sug­ge­ri­do­res con­vida a fer un viatge iniciàtic. Terra con­dere té la rara vir­tut de ser una acció en què gai­rebé no intervé ningú. Tot està escrit i les ordres són prou clares. El viatge és molt íntim, amb veus o tex­tos que con­vi­den a fer una reflexió molt per­so­nal. El que té valor és el viatge per­so­nal més que una història con­creta (que es plasma, sí, al final, amb un dis­curs que ha trans­cor­re­gut en paral·lel). La dra­ma­turga Maria Capell acon­se­gueix crear recor­re­guts paral·lels que con­flu­ei­xen en un mateix punt de tro­bada. L'opció de mos­trar el mínim és molt sug­ge­ri­dora, perquè per­met crear con­ne­xi­ons entre els punts que s'expres­sen. La sole­dat i la bui­dor per­so­nal coin­ci­dei­xen amb la història trun­cada d'un camp que va dei­xar de pro­duir amet­lles i oli­ves i es va con­ver­tir en un pro­jecte arqui­tectònic fallit. Enmig d'un des­cam­pat, cadascú pot tro­bar les seves pors i les situ­a­ci­ons que li empre­so­nen l'ànima. Un pri­vi­legi poder-hi viat­jar. També hi ha espec­ta­cles que ja s'han estre­nat, però que bus­quen una nova aposta. És el cas de Bar­ce­lona (con­tra la paret) i Hazte ban­quero, basat en el cas Bankia. Simona Levy pretén por­tar l'espec­ta­cle per capi­tals estran­ge­res (Lon­dres, París, Berlín...), després de tenir ses­si­ons a Madrid, con­vençuda que el cas de cor­rupció política espa­nyola pot ser­vir d'exem­ple per a altres soci­e­tats democràtiques. Ja han començat amb la tra­ducció dels tex­tos. Gent valenta.

Fira Tàrrega insis­teix a aten­dre les mira­des dels tea­tres de Mèxic i de Xile. Quant a Mèxic, des­taca el tre­ball col·labo­ra­tiu Algo de mí, algo de ti. La com­pa­nyia mexi­cana Car­re­te­ra45 ha apro­fi­tat, una altra vegada, les bal­co­na­des de la plaça Sant Antoni
per cons­truir una història d'inti­mi­tats. És una peça en què un cen­te­nar d'actors volun­ta­ris de Tàrrega par­ti­ci­pen fent el cor d'una població on l'homo­se­xu­a­li­tat no s'entén i és rebut­jada. És un tre­ball que tras­pua la fres­cor
dels debu­tants. Però la trama i la poca coherència
en l'apa­rició pels bal­cons (fins a pen­jar-se del cam­pa­nar!) fan que perdi tota lògica. De tota manera, el públic, majo­ritària­ment, vol saber què passa amb l'amis­tat de dos nois que se sen­ten atrets entre si, però que no ho volen accep­tar. I que pre­fe­rei­xen des­a­parèixer que no pas accep­tar aquest amor tan fort.

El tea­tre mexicà té molt de ritual. I, després de la mort, com en tot Romeu i Juli­eta, hi ha la recon­ci­li­ació del poble. Els espe­rits per­me­ten cor­re­gir els errors si la funció acaba amb una abraçada i un petó. La Misa fron­te­riza també pre­te­nia ser un docu­ment sobre la immi­gració i la fron­tera mexi­cana amb els Estats Units. També en forma de cele­bració reli­gi­osa, denun­ci­a­ven el dret a viure sense fron­te­res i alhora rei­vin­di­ca­ven els seus cor­ri­dos davant del rock impe­ri­a­lista. Pel que fa a Xile, ha aixe­cat opi­ni­ons con­tra­po­sa­des Ful­gor, un altre tre­ball sobre la immi­gració a Xile en què s'ense­nya un excel·lent mate­rial de docu­men­tació per cons­truir la peça, però després costa molt tro­bar-lo en una escena que acaba sent massa críptica.