Un home anomenat Malamadre

En un regis­tre oscil·lant entre la sim­pli­ci­tat de l'home rural i la part fosca ama­gada dar­rere l'home ordi­nari, Luis Tosar sem­blava que havia mos­trat uns límits que, de fet, li eren impo­sats per les limi­ta­ci­ons del cinema espa­nyol. El cas és que l'actor ha reve­lat una potència des­co­ne­guda en assu­mir un sen­sa­ci­o­nal per­so­natge ano­me­nat Mala­ma­dre, pre­so­ner a per­petuïtat que lidera un motí en una presó sevi­llana a Celda 211, pel·lícula que, a la vegada, apunta que l'excrític Daniel Monzón (autor també del guió, jun­ta­ment amb Jorge Guer­ri­co­ec­he­varría, a par­tir de la novel·la homònima de Fran­cisco Pérez Gan­dul) s'ha con­ver­tit en un direc­tor sòlid que, fidel a les estruc­tu­res de gènere, deci­deix abor­dar qüesti­ons amb una dimensió moral i fins política que són implícites al relat. A Celda 211, que fun­ci­ona com un excel·lent film d'acció, aques­tes qüesti­ons es deri­ven de la huma­ni­tat dels pre­so­ners, encara que hagin pogut come­tre acci­ons ter­ri­bles, de les deci­si­ons per a la super­vivència (la men­tida, la traïció o la fide­li­tat al grup) i sobre­tot de les rela­ci­ons de poder que s'esta­blei­xen dins d'una presó on a la vegada inci­deix un poder extern lli­gat a l'exer­cici de la política i als interes­sos de l'Estat.

Qui és Mala­ma­dre? Quasi no se'n sap res, del seu pas­sat. No s'explica res del que va fer per ser con­dem­nat a per­petuïtat. A la presó, dicta les regles amb les quals es regei­xen els pre­sos més con­flic­tius (els FIES, con­fi­nats en un sec­tor i sot­me­sos a una vigilància espe­cial), a banda d'aque­lles que els són impo­sa­des pel fun­ci­o­na­ment de l'ordre car­ce­ller. Són regles ele­men­tals basa­des en l'obediència al líder i la fide­li­tat al grup. En el pre­sent de l'acció, Mala­ma­dre, tan temi­ble com carismàtic, lidera un motí que, exi­gint una millora de les con­di­ci­ons de vida dels pre­so­ners, apro­fita l'estada d'uns etar­res en trànsit cap a una altra presó per uti­lit­zar-los com a hos­tat­ges i així, doncs, com a moneda de canvi en les nego­ci­a­ci­ons amb el govern. A més, hi ha un infil­trat invo­lun­tari: un nou fun­ci­o­nari que, a causa d'un acci­dent tot just en començar el motí, és aban­do­nat a la cel·la 211 (on, en la seqüència ini­cial, hi ha un suïcidi) i, per sobre­viure, fin­geix ser un nou pre­so­ner. Bate­jat com el Cal­zo­nes per Mala­ma­dre, que l'afi­llarà, el nou fun­ci­o­nari pas­sarà a l'altre cos­tat no només física­ment, sinó moral­ment, a par­tir d'un fet que s'esdevé a l'exte­rior fent-se visi­ble a l'inte­rior. Aquest pot­ser és l'únic ele­ment forçat del guió, de cara al desen­llaç final, i com­porta la inver­sem­blant retrans­missió tele­vi­siva en directe (per part d'un canal públic, sotmès a con­trol polític) d'una càrrega poli­cial. Pel que fa a la resta, con­fi­gu­rant una pel·lícula que arros­sega sense efec­tis­mes ni sen­sa­ci­o­na­lis­mes, hi ha cre­di­bi­li­tat en les situ­a­ci­ons, els diàlegs i, cosa sor­pre­nent en el cinema espa­nyol, en els secun­da­ris que habi­ten la presó. Un esplèndid i com­plex film de gènere.