cultura

QUÈ HI HA DE NOU

M. MONTSERRAT, D. PALOMA

Són només quinze

“En la redacció d'aquesta nova orto­gra­fia, la Secció Filològica ha vol­gut man­te­nir la seva tra­di­ci­o­nal acti­tud de prudència en qüesti­ons ortogràfiques i de res­pecte per l'orto­gra­fia fun­da­ci­o­nal, però no s'ha limi­tat tan sols a fer visi­bles les modi­fi­ca­ci­ons dels dar­rers temps, sinó que, amb una volun­tat de sim­pli­fi­car i acla­rir al màxim el codi ortogràfic, [...] ha deci­dit d'intro­duir-hi uns pocs can­vis. [...] En l'accen­tu­ació, es redu­eix nota­ble­ment l'ús de l'accent diacrític.” [Repro­ducció frag­ment Orto­gra­fia]

El 24 d'octu­bre el Ple de l'Ins­ti­tut va rati­fi­car la nova orto­gra­fia, la mateixa que ha fet par­lar experts i pseu­do­ex­perts durant un parell de mesos llargs. El punt estre­lla van ser els diacrítics: entre la llarga llista de parau­les que duien accent diacrític (a la nota intro­ductòria de la nova orto­gra­fia es diu que n'eren “més de 150”), només quinze parau­les el por­ten a hores d'ara. Són els noms bé, déu, mà, món, pèl, sòl i ús, i també les for­mes ver­bals és, sé, són i . Són els adver­bis i més, i també el pro­noms què i vós. La llista s'acaba aquí.

Hem avançat molt de 1904 ençà. Pom­peu Fabra va publi­car aquell any un trac­tat d'orto­gra­fia cata­lana en què dis­tin­gia dos grups de parau­les. D'una banda, el grup en què por­ta­ven accent els dos mem­bres de cada pare­lla ( i , sòn i són i vint pare­lles més que pre­ce­dien un “etc.”). D'altra banda, el grup en què por­tava accent un dels mem­bres de cada pare­lla ( i ma, més i mes..., fins arri­bar a la vin­tena de casos, alguns dels quals s'afe­gien als del pri­mer grup: tè-té i te [com te dius?], sòn-són i son [son pare]).

Les Nor­mes ortogràfiques de 1913 van man­te­nir els dos accents del pri­mer grup ( i , nèt i nét...). Qua­tre anys més tard, el Dic­ci­o­nari ortogràfic va apos­tar per un sol accent, el tan­cat (be i , net i nét...). En aquest punt, l'orto­gra­fia va començar a ser més fàcil, si bé ja ales­ho­res es van reco­llir 41 parau­les amb accent diacrític (55 si hi comp­tem plu­rals i deri­vats). El 1932, el Dic­ci­o­nari gene­ral de la llen­gua cata­lana va reco­llir els matei­xos casos. El nom­bre de diacrítics es va man­te­nir esta­ble durant molts anys: en el curs supe­rior de Marvà la llista era de 42, en la gramàtica de Jané era de 30 (“els prin­ci­pals”), Ruaix en va incloure 45.

Vicent Pitarch, coor­di­na­dor de la comissió d'experts que han tre­ba­llat en la nova orto­gra­fia (al cos­tat d'Albert Jané, Joan Martí i Cas­tell, Brauli Mon­toya i Mila Segarra), explica que els diacrítics havien aug­men­tat molt els últims anys.

Si ara només cal mar­car quinze diacrítics, estem con­vençuts que així es faci­lita l'apre­nen­tatge d'aquest punt de l'orto­gra­fia a les gene­ra­ci­ons futu­res. Men­tres­tant, els mal­de­caps per a pro­fes­sors i pro­fes­si­o­nals de la llen­gua tindrà un període de con­vivència entre les dues nor­mes. Només la norma nova s'aplica ja des del 24 d'octu­bre a totes les publi­ca­ci­ons de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans i, per tant, també al dic­ci­o­nari en línia i a la gramàtica (que, per cert, sor­tirà a la venda dime­cres que ve). Sí, amb accent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia