Temps d'apocalipsi

Sigui perquè la mit­jana d'edat del públic assis­tent era força baixa i la temàtica s'hi adeia, o perquè va ofe­rir una autèntica lliçó magis­tral, l'última con­ferència de Temps de sèries, que ha orga­nit­zat el Cai­xa­Fo­rum Girona, va con­cloure amb la més forta ovació de les qua­tre pro­gra­ma­des. La va impar­tir Gino Frezza, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Salern i prolífic assa­gista, que es va cen­trar, gens casu­al­ment, a par­lar del temps del final, és a dir, l'apo­ca­lipsi, o, com ell va pro­po­sar, de l'endo­a­po­ca­lipsi. Això, a propòsit de The walking dead, “una de les sèries més impor­tants del moment i que va més enllà de les expec­ta­ti­ves del gènere”.

Autèntic feno­men de mas­ses, que es diputa amb Joc de trons el lide­ratge de l'audiència mun­dial, és, com va remar­car Frezza, una sèrie que neix en l'actual con­text posta­po­calítptic que marca la soci­e­tat, encara domi­nada per les pors i les angoi­xes col·lec­ti­ves sor­gi­des sobre­tot arran de l'11-S. I és que la figura del zombi, popu­la­rit­zada des que George A. Romero la va cano­nit­zar amb La nit dels morts vivents (1968) i les seves emblemàtiques seqüeles, sem­pre ha gau­dit d'un com­po­nent al·legòric de la rea­li­tat social de cada moment. El zombi com a baròmetre de les pors con­tem­porànies, un ésser deforme en què tot sovint ens emmi­ra­llem, tant si aboca a un atac al capi­ta­lisme (en l'era Romero) com a la por a la invasió d'una massa forana (la immi­gració) o al pànic a les pandèmies que asso­len mig món... En tot cas, com diu Frezza, el mort vivent “sem­pre ens recorda la cer­tesa de la mort”.

Com bé remarca aquest pro­fes­sor italià, els morts ens inqui­e­ten perquè no des­can­sen mai, i, ja des de la mito­lo­gia cris­ti­ana, aquests, en renéixer, han pro­fa­nat el límit esta­blert entre la vida i la mort. “No res­pec­ten la seva con­dició i tren­quen la cadena filo­genètica pre­es­ta­blerta”, explica. De tipo­lo­gies de morts vivents n'hi ha diver­ses, però des­taca que els d'aquesta sèrie són els que repre­sen­ten el nos­tre reflex i un ésser “que desfà la fron­tera entre l'home i la mort”. Més inqui­e­tant és des­co­brir, a parer de Frezza, una con­cepció inno­va­dora com és saber que tots els humans en rea­li­tat són no-morts en potència, ja que, com apa­reix en el curs de la sèrie, resulta que tots estem afec­tats per un virus estrany que farà que en morir ens con­ver­tim en aquesta massa d'ànimes en pena afa­ma­des. És a dir, facis el que facis, aca­baràs com ells.

És, doncs, en aquest estat de nihi­lisme abso­lut que han de sobre­viure els pro­ta­go­nis­tes de The walking dead, lli­gats a un ambi­ent entre l'estat, la natura, el col·lapse de les ins­ti­tu­ci­ons civils i la reducció de la potència tec­nològica; atra­pats entre l'agressió dels zom­bis i la violència (ultra)sal­vatge dels humans que ajorna la fun­dació d'una nova civi­lit­zació. El temps de l'endo­a­po­ca­lipsi al qual ell fa referència.

I aquí, en aquesta fi dels temps, sobre­sur­ten nova­ment les lec­tu­res bíbli­ques del judici final, de llarga tra­dició ico­nogràfica, amb una deïtat ven­ja­tiva i jus­ti­ci­era que –com també evoca el Levi­a­tan de Hob­bes– deci­deix qui és l'ele­git i qui el con­dem­nat. Res que no facin per­so­nat­ges com Rick, a trets; Mic­honne, tallant amb la catana, o Negan, amb l'impe­ca­ble bat de beis­bol de nom Luci­lle. El pro­blema és que, en un món on Déu és absent, no hi haurà redempció ni per als vius ni per als morts. L'únic bri d'espe­rança és el camí, “l'únic iti­ne­rari pos­si­ble”. Que ens aga­fin con­fes­sats.