No molesteu

Durant els pri­mers anys del segle XXI, els avenços tec­nològics s’han posat al ser­vei d’un desig nou de trinca: el desig de ser inter­rom­put. Els telèfons mòbils ofe­rei­xen una àmplia gamma de vibra­ci­ons, músiques, soro­llets i il·lumi­na­ci­ons perquè puguem triar la manera com serem inter­rom­puts per tru­ca­des, SMS, DM, what­sapps, mis­sat­ges de veu, pokes i for­mes de comu­ni­cació encara més refis­to­la­des. Si passa gaire estona sense que t’inter­rompi ningú no exis­tei­xes o, encara pit­jor, ets un loser.

Fa un segle era dife­rent. Fixem-nos en els records de Joseph Con­rad, aple­gats sota el títol Memòria per­so­nal que acaba de publi­car l’Avenç en tra­ducció de Josep M. Muñoz Llo­ret. Fixem-nos, més con­cre­ta­ment, en el capítol cinquè. Con­rad està sol a la seva habi­tació, escri­vint la novel·la Nos­tromo, és a dir (són parau­les seves), “llui­tant amb el Senyor” tal com va fer Jacob. De sobte, entra a l’habi­tació una veïna que en aques­tes memòries no mereix l’honor de tenir un nom, filla d’un gene­ral i diu: “Bona tarda”.

En aquest des­tret, Con­rad mos­tra un auto­do­mini magis­tral, ja que es limita a con­tes­tar: “Bona tarda”. No crida ni tam­poc es llança a terra, com seria natu­ral que fes ja que la intro­missió ha ensor­rat tot el món que estava cre­ant en aquell moment: els homes, les dones, els pro­mon­to­ris, les cases, les mun­ta­nyes, les ciu­tats de la novel·la: “No hi havia ni un maó, pedra o gra de sorra del seu sòl que jo no hagués posat a lloc amb les meves pròpies mans.”

Envol­tat de pàgines vives, feri­des i mor­tes, feia dies i nits que man­te­nia una “bata­lla des­es­pe­rada”.

–Em temo que l’he inter­rom­put –diu la filla del gene­ral.

–De cap manera.

I les memòries afe­gei­xen: “Inter­rom­pre’m, i ara! M’havia robat almenys vint vides, cadas­cuna infi­ni­ta­ment més punyent i real que la seva, perquè eren infor­ma­des amb passió, posseïdes de con­vic­ci­ons, impli­ca­des en grans afers cre­ats a par­tir de la meva pròpia substància per a una fina­li­tat ansi­o­sa­ment medi­tada.”

Ai las, si les filles dels gene­rals sabes­sin el que passa per la ment dels escrip­tors quan irrom­pen d’improvís a les seves habi­ta­ci­ons, se’n guar­da­rien prou de tor­nar-hi! Avui dia, però, els ginys electrònics les han subs­tituïdes sense mira­ments, i són cada dia més aco­lo­ri­des i vari­a­des les for­mes que adopta la inter­rupció, el gran ene­mic de la sole­dat, de la lite­ra­tura i de les llui­tes amb el Senyor en gene­ral.