La racionalitat de l’absurd

Empren­dre el pro­jecte d’expli­car el pas­sat, pre­sent i futur de la huma­ni­tat no és tasca banal. A més de ganes de fer-ho, cal una capa­ci­tat analítica, força fons de docu­men­tació i un cert cri­teri de raci­o­na­lit­zació. Però com que el dibui­xant Miguel Bri­eva (Sevi­lla, 1974)no té gaire con­ven­ci­ment que els humans siguin espe­ci­al­ment raci­o­nals i el seu esde­ve­nir –segons es com­prova a les pla­nes de La gran aven­tura humana. Pasado, pre­sente i futuro del mono des­nudo (Reser­voir Books)– és una sèrie de fets casu­als i absurds, ha deci­dit expli­car la història humana des d’un punt de vista total­ment sub­jec­tiu i amb una mirada sur­re­a­lista i esbi­ai­xada Aquest plan­te­ja­ment apa­rent embo­git dona com a resul­tat un apro­pa­ment a l’existència, plena de fets sense sen­tit, moments inex­pli­ca­bles i reac­ci­ons impre­vi­si­bles. La men­tida de Bri­eva no és ni de bon tros més gran de la que ens han expli­cat sobre els nos­tres orígens, el nos­tre futur i els temps que ens espe­ren.

El lli­bre està divi­dit en aquests grans moments, el que vam viure, el que vis­quem i el que hem de viure. Si comen­cen la novel·la gràfica per la part final ens tro­bem a l’any 87.523 Dc, en què mor Ele­gua, l’última repre­sen­tant de l’espècie humana. I així l’autor ens dibuixa un futur pro­per al “paradís”: la recepta que ens reco­mana perquè el món sigui per­fecte és pres­cin­dir del gènere humà. D’aquesta manera el món arri­ba­ria a la per­fecció. Els que que­den ja tenen prou muta­ci­ons per con­si­de­rar-los humans.

L’obra no és un còmic con­ven­ci­o­nal. For­mal­ment com­bina les vinye­tes sense con­tinuïtat nar­ra­tiva, els texts, afo­ris­mes, poe­sia i refle­xi­ons caso­la­nes, però de gran pro­fun­di­tat. En aquest sen­tit podria ser una mena de Calen­dari del Pagès pels seus sug­ge­ri­ments –deli­rants, però amb seny.

“He fet una obra en què l’humor i la reflexió seri­osa con­vi­uen”, diu Bri­eva. De fet, el seu tre­ball és total­ment paròdic, uti­litza les inver­sem­blan­ces per expli­car les veri­tats. La seva paròdia, a força de ser-ho fins arri­bar a límits extrems, és real­ment l’expressió de veri­tats nítides. Un dels recur­sos visu­als que uti­litza són imat­ges evo­ca­do­res d’anun­cis publi­ci­ta­ris dels anys cin­quanta que amb el toc under­ground que hi afe­geix els dona una gran força icònica. A vol­tes es tras­llada a la publi­ci­tat de premsa de prin­ci­pis de segle pas­sat, tant pel que fa a les imat­ges com pel dis­curs publi­ci­tari d’ales­ho­res, el que reforça el vesant kitsch que té la seva obra. Un dels seus anun­cis reco­mana l’alter­na­tiva defi­ni­tiva a la cirur­gia estètica. Tallar-se la cara i posar-se un croma.

En aquesta raci­o­na­lit­zació de l’absurd, Bri­eva també tira de veta de l’evo­cació de vells manu­als d’ins­truc­ci­ons, moder­nes revis­tes de tendències i moda, i lli­bres de text. I intenta en pla bur­leta, però lúcid, ofe­rir una didàctica refle­xiva de temes com el poder, el cos, el capi­ta­lisme, la joven­tut o l’edu­cació. Una de les seves sentències: “Els prin­ci­pis de l’edu­cació no hau­rien de ser acon­se­guir cer­te­ses, sinó tot el con­trari: sem­brar incer­te­ses. El dubte és l’única cosa que ens nodreix.”

Una altra de bona, una pre­dicció sobre el turisme. Sota el títol de Turisme visi­o­nari, Bri­eva escriu: “No em pre­gun­tin per què, però tinc el con­ven­ci­ment que abans que acabi aquest segle, els turis­tes visi­ta­ran de patolls els polígons indus­tri­als i l’interès pel cen­tre històric decaurà.” En el cas de Bar­ce­lona, de segur que una cosa no traurà l’altra i ja es pot albi­rar un futur en què es col·lapsi el polígon de la Zona Franca amb auto­bu­sos turístics.

A més de fra­ses cur­tes, Bri­eva també juga amb el petit relat, com El Duel, en què iro­nitza sobre la gent que sem­pre vol situar-se per damunt dels altres pel que fa al seu grau d’intel·lec­tu­a­li­tat. Aquesta diver­si­tat de gèneres i for­mats en un mateix lli­bre es cor­res­pon a la ver­sa­ti­li­tat cre­a­tiva de Bri­eva. A més de nar­ra­dor lite­rari, dibui­xant de còmic i poeta, forma part del grup musi­cal Las Bue­nas Noc­hes, en què toca per­cus­si­ons, el cua­tro veneçolà i el cha­rango.