Una bella indecència

Una desit­java veure Vai­lle du vivre però supo­sava que l’espec­ta­cle s’enfronta a més d’un perill. D’entrada, la cele­bri­tat de Juli­ette Binoche, una de les més grans actrius del cinema con­tem­po­rani, podia impo­sar-se a Bar­bara, tot i la per­so­na­li­tat immensa de la can­tant? Podia, a més, ima­gi­nar que tal cosa és més pos­si­ble en un lloc que no sigui França, on sem­bla que es manté viu el record de la cre­a­dora i intèrpret d’una diver­si­tat de cançons memo­ra­bles (Dis, quand revi­en­dras-tu?, Nan­tes, Ma plus belle històire d’amour, L’aigle noir, entre d’altres) tant ins­pi­ra­des pel dolor com per la joia de viure. Sí, el des­co­nei­xe­ment de Bar­bara pot crear una bar­rera per entrar en l’espec­ta­cle, però aquest, a la vegada, també pot dur a ini­ciar-se en la can­tant, cosa que, si arriba, mai serà tard per des­co­brir-hi tot un món.

Tant sigui per induir a la ini­ci­ació com al reco­nei­xe­ment, Vai­lle du vivre, sense seguir el fil cro­nològic d’una vida o una nar­ra­tiva expli­ca­tiva, con­cen­tra l’uni­vers ple de tur­bulències i de ful­gors d’una dona ves­tida de negre que, com va escriure a les memòries inter­rom­pu­des per la seva mort: Il était un piano noir, va sal­var-se can­tant del pes dolorós d’una infan­tesa mar­cada pels abu­sos del pare, una qüestió que l’espec­ta­cle no elu­deix sense dir-s’hi mai, però, la paraula incest que Bar­bara tam­poc no va nome­nar explícita­ment. El món d’una dona que, amb el seu gust sagrat per la vida, va emer­gir del fons del fons. D’una can­tant que va con­ver­tir la pròpia experiència en matèria de les seves cançons, que ens par­len de la recerca i la pèrdua de l’amor, del desig de lli­ber­tat per­so­nal i del preu de la soli­tud, del fet d’afron­tar la mort amb la consciència que a la vida només hi pas­sem, d’una sen­si­bi­li­tat davant del dolor dels altres. A través de cançons, a vega­des can­ta­des i a vega­des reci­ta­des, i de pas­sat­ges de les memòries, el món de Bar­bara s’hi fa pre­sent de manera frag­mentària, però essen­cial; d’una forma que, com la vida mateixa, no pot aca­bar d’estar orde­nada però que va cons­truint-se en l’asso­ci­ació dels tex­tos i les melo­dies.

Tot hi és en el des­ple­ga­ment de la joia i la pena de viure. I si això es comu­nica és perquè, en res­posta a la inqui­e­tud for­mu­lada ini­ci­al­ment, una actriu dilu­eix la pròpia iden­ti­tat per posar-se al ser­vei de l’expressió. En aquest cas, no hi havia la cons­trucció d’un per­so­natge, sinó una insi­nu­ació a par­tir d’estats d’ànims, d’emo­ci­ons, d’experiències de vida trans­fi­gu­ra­des en cançons. I en un esce­nari en penom­bra, sense pràcti­ca­ment ele­ments deco­ra­tius, Binoche va mos­trar la seva capa­ci­tat per expres­sar tota mena d’emo­ci­ons i, com va dir-me una meva amiga, esde­ve­nir totes les dones. A través de la veu, el cos, la sen­si­bi­li­tat. Només a vega­des es podia tenir la sen­sació que car­re­gava de pate­tisme unes experiències que s’havien des­dra­ma­tit­zat en fer-se cançó.

Tan­ma­teix, hi havia un altre perill en un sen­tit pràcti­ca­ment con­trari a l’ante­rior. Que la per­so­na­li­tat i el cant de Bar­bara peses­sin massa, de manera que la com­pa­ració resultés odi­osa. Però Binoche, i fa bé, no vol imi­tar Bar­bara, ni la seva ges­tu­a­li­tat ni la seva manera de can­tar, cosa que, de fet, seria impos­si­ble. L’actriu, amb un altre color de veu i un regis­tre greu sense els aguts que Bar­bara com­bi­nava amb els bai­xos, canta a la seva manera, que no està bé ni mala­ment. És com si, men­tre a la vegada es dis­tan­cia d’ella mateixa per expres­sar l’altra, se la fes seva, can­tant-la com can­ten els can­tants que ens agra­den, i anés sen­tint com res­sona l’experiència ali­ena en la pròpia. I és així que hi ha un moment en què podem intuir que Binoche es reflec­teix en la relació de Bar­bara amb el públic (Ma plus belle històire d’amour) o en la reflexió sobre el fet que can­tar, com actuar, en un esce­nari és una prova d’un gran ego­cen­trisme: Une belle indécence. La bella indecència dels artis­tes. En tot cas, s’hi ha d’afe­gir que si l’espec­ta­cle exis­teix és per l’amor que sent Ale­xan­der Tha­raud, un gran pia­nista clàssic, per Bar­bara. Ell no és només l’impul­sor d’aquest home­natge púdic, deli­cat, seriós, que a Pera­lada va començar amb el vol d’una cigo­nya i va aca­bar amb una altra, o pot­ser la mateixa, cla­cant. Qui l’ini­cia posant en escena un petit piano, sem­blant a un que tenia la can­tant, i qui ha arran­jat les melo­dies de Bar­bara per inter­pre­tar-les en un piano, evi­dent­ment, negre que, en prin­cipi, està cobert com si fos un taüt amb una roba fosca que Binoche usarà com un xal. Tha­raud pot­ser és el mèdium que, amb l’ajut de Binoche, invoca un espe­rit que sen­tim viu.