‘Hematografia’

És sabut, i en aquesta ocasió –als trenta anys del seu traspàs– ens és pos­si­ble reviure-ho de nou, que el poeta sur­re­a­lista, aquell que habi­tava Sirius per poder cap­tar més bé la tota­li­tat inte­grada del ele­ments i els esde­ve­ni­ments que hi havia en joc cada dia, escri­via també les seves opi­ni­ons polítiques. Ens assa­ben­tava del què i del com de la política ciu­ta­dana diària i ho feia perquè se’n sen­tia res­pon­sa­ble i com­promès, atès que for­mava part d’una soci­e­tat, la cata­lana, que volia que fos la millor, més cohe­rent i cor­recta del món. Escri­via des la coent rea­li­tat.

El text foixà, publi­cat l’11 de gener del 1932, titu­lat Hema­to­gra­fia, neo­lo­gisme que venia a sig­ni­fi­car “taca sag­nant”, simbòlica­ment l’extreia de la pri­mera pàgina dels infor­ma­tius que des de l’inici –i anys següents– de les dues grans guer­res del segle XX omplien amb guer­re­tes, esca­ra­mus­ses o embos­ca­des polítiques i comer­ci­als les pàgines dels dia­ris, lle­tres, imat­ges i llurs ver­si­ons orals, sem­pre per­tor­ba­dors de tot pos­si­ble benes­tar social. La cobdícia dels guanys i l’obsessió dels rèdits pro­vo­cava que aque­lles pàgines o ondes sono­res fos­sin la jus­ti­fi­cació de l’hema­to­gra­fia plàstica con­fec­ci­o­nada. Els con­tin­guts infor­ma­tius resul­ta­ven sem­pre sag­nants i dramàtics. Tots els mit­jans de comu­ni­cació s’hi anco­ra­ven per trans­me­tre’ns només l’infern i el caos que pugui ser la vida del comú de la gent (excepte, obvi, les infor­ma­ci­ons sobre peti­tes joies o agrors pro­vi­nents dels esports, pro­vo­ca­des més per vèncer que per par­ti­ci­par). Lec­tors, oients i visi­o­na­dors no fem res més que seguir i saber el que volen que sapi­guem: si no hi ha, diuen, un ordre esta­blert, rígid i ferm, tot és un caos. Picasso ens ho va donar en el Guer­nika, pen­sada plàstica cada vegada més actual.