Uns orangutans de 50 anys

Un oran­gu­tan en lli­ber­tat pot arri­bar a viure 40 anys. Els exem­plars dels zoològics, ben cui­dats, poden superar els 50. Els de Joa­quim Carbó ara han fet mig segle. Van ser con­ce­buts durant el fran­quisme, per tant, dins una gàbia i sota els efec­tes cas­tra­dors del règim. Però Carbó sem­pre ha tin­gut una lli­ber­tat cre­a­tiva insu­bor­na­ble.

Els oran­gu­tans (1967), que va ser fina­lista del Sant Jordi i ara ree­dita Males Her­bes –amb una magnífica foto­gra­fia de Xavier Mise­rachs a la por­tada–, és una de les pri­me­res novel·les de Carbó. L’obra, que no té capítols, passa en un sol dia, com Ulis­ses de Joyce, Sota el volcà de Lowry, Els infi­nits de Ban­vi­lle... Des­criu el peri­ple, urbà, rural i altre cop urbà, d’un jove humil que tre­ba­lla d’auxi­liar admi­nis­tra­tiu en un banc. És un cràpula que viu força obse­dit pel sexe, per “entrar i sor­tir”, com els oran­gu­tans. L’autor, a través de la mirada en pri­mera per­sona del pro­ta­go­nista sense nom, ofe­reix un retrat àcid i crític d’una soci­e­tat grisa i des­ar­ro­llista.

Carbó va tre­ba­llar tota la vida en una enti­tat bancària i per això va ser tit­llat “d’escrip­tor de diu­menge”, de manera des­pec­tiva, com explica Jaume Fus­ter al pròleg de la ree­dició del 1980 d’aquesta novel·la, també inclòs en la pre­sent edició. Fus­ter lloa Carbó i, curi­o­sa­ment, sobre­tot el defensa dels atacs que va rebre del sec­tor. Sem­bla que estava mal vist tre­ba­llar, del que fos, i escriure. Actu­al­ment són ben pocs els escrip­tors que poden viure només de drets d’autor. Escriure patint se sol con­si­de­rar més intel·lec­tual. Des de fa uns anys, per patir, només cal veure qui signa més per Sant Jordi.

Carbó, cre­uant els dits, va evi­tar la cen­sura que pre­vi­si­ble­ment hau­ria impe­dit néixer Els oran­gu­tans. Aquesta ree­dició d’ani­ver­sari, rodó i vene­ra­ble, es mereix alguns milers de nous lec­tors. Au, Quim, ja pots bufar les espel­mes. Feli­ci­tats!