“Fenosa és un artista secret, per descobrir”

Apel·les Fenosa no era gens pre­sumptuós. “La glòria és no tenir-ne”, deia. Nosal­tres hem de vigi­lar molt amb això per ser-li fidels. El seu espe­rit segueix impreg­nant la seva casa: tot està exac­ta­ment com ell ho tenia. La fun­dació va néixer [el 2002] per man­te­nir la seva memòria, però té altres fun­ci­ons, com ara rei­vin­di­car els artis­tes de la seva gene­ració que també tenen un encaix difícil en el segle XX. Xavier Valls, Manuel Hum­bert, Antoni Clavé... no han entrat del tot en el cànon de l’art català pel fet d’haver estat exi­li­ats.

A part d’aquest motiu tan impor­tant que t’he dit, el de l’exili, n’hi ha d’altres. Fenosa no va fer cap con­cessió en vida. Tam­poc l’ha bene­fi­ciat que els his­to­ri­a­dors neces­si­ten clas­si­fi­car els artis­tes i ell, que va viure tot el segle XX, els costa. Mol­tes vega­des el situen en el nou­cen­tisme, perquè en la seva joven­tut ho va ser... però és que va morir el 1988! Però no, no el volen veure com a con­tem­po­rani perquè el con­si­de­ren figu­ra­tiu. Quin seria el lloc de Gia­co­metti i Henry Moore si fos­sin cata­lans? El Macba, oi? Jo, però, sóc molt opti­mista i això, en lloc de veure-ho com un han­di­cap, ho veig com una vir­tut. Que Fenosa sigui un artista secret fa que et pugui venir gent a la fun­dació que el des­co­breixi, se n’ena­mori pro­fun­da­ment i marxi pen­sant com és pos­si­ble que se’l vegi de segona cate­go­ria.

Encara no està prou madur perquè el MNAC pugui accep­tar-ho. I la nos­tra feina, els pròxims anys, serà aquesta: anar donant argu­ments. Mira, l’altre dia em vaig pas­se­jar per davant del monu­ment a Pau Casals, al Turó Park. Hi ha qui diu que és una escul­tura kitsch, que fins i tot seria pres­cin­di­ble... Però jo, davant d’aquesta obra que Fenosa va fer quan ja tenia 76 anys, el que hi veig és un tre­ball extra­or­di­nari. Fenosa està per des­co­brir i, quan es des­co­breixi, serà una sor­presa. I no només aquí, també a fora. Dins de la nos­tra línia de pro­moure expo­si­ci­ons inter­na­ci­o­nals, tenim els Estats Units com un repte. És curiós, perquè allà se l’admi­rava, però ell no es va ani­mar a fer-hi expo­si­ci­ons perquè tenia por que les obres no tor­nes­sin.

Fenosa donava molt valor al fet de com­par­tir. Quan Tris­tan Tzara va venir a pas­sar les vacan­ces a casa seva, no feien res, tan sols cul­ti­va­ven l’amis­tat. Encara ara trac­tem amb gent que recorda Fenosa amb una estima tan gran que ens cor­res­pon d’una manera mera­ve­llosa. Quan dema­nem alguna cosa a la família Picasso, s’adreça a nosal­tres amb la mateixa natu­ra­li­tat que si s’adrecés al mateix Fenosa. L’any pas­sat vam dema­nar ajuda a Ber­nard Ruiz-Picasso [net de l’artista] per a una expo­sició al Canadà i ens va donar 10.000 euros. Ens va pas­sar també quan vam fer l’expo­sició de Paul Éluard. La seva filla, la Cécile, ens par­lava com si Fenosa fos de cos pre­sent!

Aquí s’esta­blei­xen unes rela­ci­ons afec­ti­ves i unes com­pli­ci­tats que no es donen en cap gran museu de Bar­ce­lona. Per mi ara mateix són molt més impor­tants ins­ti­tu­ci­ons com la nos­tra que no pas un gran museu, on els visi­tants... què s’enduen? Aquest és un lloc tan autèntic que ho salva tot. Tenim un gran actiu, que és la casa, la més antiga del Ven­drell: té 500 anys. Vaig estar dis­set anys a la Gene­ra­li­tat [va ser direc­tor gene­ral d’Arts Plàsti­ques] i vaig conèixer tots els artis­tes, però només n’hi va haver qua­tre als quals vaig pen­sar que dedi­ca­ria la meva vida: Joan Junyer, Lean­dre Cristòfol, Antoni Clavé i Apel·les Fenosa. Em sento un pri­vi­le­giat.

Fixa’t quina diferència amb el que ens va pas­sar quan vam fer l’expo­sició de Jean Coc­teau. Per fer la sol·lici­tud dels drets, en lloc d’escriure una carta ofi­cial vaig enviar un escrit en què el poeta diu, el 1939, que tant per ell com per Picasso Fenosa és l’únic escul­tor que compta. La res­posta: “Teniu carta blanca per fer el que vul­gueu.”