El jardí nocturn de Xavier

Un jardí noc­turn colo­rista i sur­re­a­lista, on una sèrie de per­so­nat­ges cul­ti­ven la terra, ballen, es gron­xen... És el jardí “cir­cum­flex” que el pin­tor i cera­mista francès Xavier, nebot net de Picasso, exposa a la gale­ria Joan Gas­par de Bar­ce­lona.

Es tracta d’una mos­tra de pin­tu­res, gra­vats i ceràmiques que coin­ci­deix amb la que la set­mana que ve inau­gura el Museu Picasso, El taller com­par­tit, dedi­cada a la nis­saga for­mada per Picasso i els seus nebots també artis­tes, els ger­mans J.​Fin i Xavier Vilató i el mateix Xavier, el seu fill. “S’expo­sarà fins i tot una vella premsa, que ara tinc al taller de Menorca i amb la qual hem tre­ba­llat tots qua­tre. És un objecte de culte. La mos­tra és un diàleg entre tres gene­ra­ci­ons d’artis­tes”, diu.

De moment, però, a més d’una expo­sició del seu oncle J.​Fin que des fa dies es pot veure a la sala Dal­mau de Bar­ce­lona, Xavier exposa el seu jardí cir­cum­flex, tant a la sala Gas­par com a par­tir del dia 28 a la Fun­dació Llo­rens Arti­gas de Gallifa, on ha con­cen­trat les grans ceràmiques. Allà hi dei­xarà per­ma­nent­ment una obra, L’aigua que dorm. “A Gallifa he tre­ba­llat amb Joan Gardy Arti­gas. El procés de la ceràmica m’agrada molt, és molt físic sobre­tot quan es fan peces de gran for­mat. A més, em per­met tre­ba­llar en col·labo­ració amb altres artis­tes.”

Xavier, que con­fessa que va començar a pin­tar als tretze anys, sem­pre tre­ba­lla amb sèries, molt nar­ra­ti­ves, que desen­vo­lupa en dis­ci­pli­nes dife­rents, de la pin­tura al gra­vat, i fins i tot el cinema. El 2013, per exem­ple, ja en va pre­sen­tar una, La lla­vor de l’amor, al Museu Marès. Ara és El jardí cir­cum­flex el que ocupa la major part del seu temps, una història noc­turna pro­ta­go­nit­zada per estranys éssers que guar­den un jardí molt espe­cial. Entre ells, des­taca el sereno del jardí, ves­tit a l’estil del segle XVIII.

Tota la sèrie té un aire a cavall entre el conte infan­til i el somni, una carac­terística que Xavier no vol per­dre perquè con­si­dera que un artista no pot dei­xar mai de tenir aque­lla curi­o­si­tat dels nens. “Per ser artista, un ha de ser fidel a la infància”, asse­gura. Una infància, que Xavier recorda envol­tada d’obres d’art i estris d’artista. No era només l’influx de l’oncle avi, sinó també del pare i l’oncle: “Era gent molt nor­ma­leta, el que passa és que tre­ba­lla­ven moltíssim i jo he fet el mateix, tre­ba­llar com un burro. I no puc fer més. A més, em vaig criar envol­tat d’obres d’art de grans mes­tres però per mi no eren ni un Léger ni un Picasso, eren sim­ple­ment qua­dres que pen­ja­ven de les parets. Jo no sabia que per­ta­nyien a gent tan impor­tant. No hi havia res de sagrat en tot allò.”