Llengua i pàtria

No és una opinió: els grans lingüistes cata­lans (morts) van demos­trar en vida que l’estudi de la llen­gua com­por­tava un amor incon­di­ci­o­nal a la pàtria. A vega­des aquesta deter­mi­nació els exi­gia fer acci­ons de coratge evi­dent, pal­pa­ble, que els grans lingüistes cata­lans d’ara, vius, no fan ni morts.

Arran de la publi­cació de Llen­gua i pàtria, de Joan Coro­mi­nes, el lec­tor pot des­co­brir a través d’una colla de dis­cur­sos, arti­cles, car­tes... com el lingüista bar­ce­loní va encar­nar “l’exem­ple obs­ti­nat de ser­vei a la pàtria”. A costa de per­dre honors.

De tots els exem­ples que pre­senta el lli­bre, que en són molts, només en des­taco un: la carta que Joan Coro­mi­nes va escriure al rei d’Espa­nya, ales­ho­res Joan Car­les I, el 13 de setem­bre de 1982. “Gràcies per la dis­tinció [... però] la decisió ha estat presa per una ini­ci­a­tiva gover­na­men­tal i jo no puc accep­tar, i retorno, un premi enviat per un govern que redu­eix al mínim els drets de la meva pàtria, esquar­te­rada en províncies [...] i sub­ven­ci­ona els petits grups que ata­quen la uni­tat del català”. El 1982 Coro­mi­nes no era un des­co­ne­gut.

Les excur­si­ons de Coro­mi­nes també demos­tren que no les movia el lleure. Amb la pujada al poder de Primo de Rivera, el gran roma­nista va enten­dre que “allò aca­ba­ria mala­ment i [que] arri­ba­ria un dia en què ens hauríem de tirar a la mun­ta­nya”. Per això el lingüista va fer i trans­criure gai­rebé cinc-cen­tes excur­si­ons en trenta-un anys (1923-1954). El motiu era filològic? No. El motiu era polític, de com­promís autèntic amb la pàtria. “Fran­cesc Macià sabia l’objecte a què eren des­ti­na­des aque­lles excur­si­ons”.

També Pom­peu Fabra va abo­car-se a la llen­gua i al país. I, per exem­ple, es va expo­sar al perill de ser detin­gut quan el 26 de novem­bre de 1947 es va plan­tar a Andorra la Vella per fer el tes­ta­ment en català.

També són famo­ses les parau­les de Joan Solà va adreçar als dipu­tats i a les dipu­ta­des del Par­la­ment de Cata­lu­nya l’1 de juliol del 2009. “Aquest poble no pot ni vol supor­tar ni un minut més de sen­tir-se sub­or­di­nat o escar­nit per cap altre. [...] Aquesta llen­gua no pot ni vol sen­tir-se ni un minut més infe­rior a cap altra.”

En començar l’arti­cle m’he refe­rit als grans lingüistes cata­lans d’avui en dia. Són grans i en són més dels que hi havia fa un segle (però ara duen uns altres noms més tècnics: dia­lectòlegs, lexicògrafs, morfòlegs...). Aquests sig­nen mani­fes­tos quan no s’hi juguen res, o no els sig­nen per si les com­pa­nyies no els agra­den. S’estan sovint dar­rere els tex­tos, espe­rant que uns altres defen­sin la democràcia... i la pàtria. I no lide­ren res. Parlo dels grans lingüistes vius, dels de pri­mera línia, que, drets com un pal, s’arrau­lei­xen com verms per sig­nar els pro­jec­tes que envien al minis­teri (espa­nyol). A la recerca de diners, no tenen ver­go­nya de fer cons­tar el ser­vi­lisme en cada publi­cació. Savis de paper. Són els homes i les dones que ente­nen que llen­gua i pàtria no es bar­re­gen. Són ells tan purs, i elles tan pures.