Gabriel hi deixa la pell

L'escultor badaloní presenta a l'Espai Volart un conjunt de quinze obres, la majoria recents

Pro­ba­ble­ment és un dels millors escul­tors cata­lans i pro­ba­ble­ment seria con­si­de­rat un dels grans de l'escul­tura con­tem­porània si hagués nas­cut en un país amb més sen­si­bi­li­tat per la cre­ació artística, i sobre­tot per l'escul­tura. Però mal­grat tot, Gabriel (Bada­lona, 1954) ha anat fent camí amb una obra que invoca l'ima­gi­nari de l'escul­tura clàssica però que, com diu Rafael Argu­llol, assu­meix que està con­dem­nada a la imper­fecció pel mateix fluir de la vida humana. L'escul­tura de Gabriel bas­cula obs­ti­na­da­ment entre pas­sat i pre­sent a la recerca de la seva pròpia per­petuïtat. «L'obra d'art no per­tany al nos­tre temps; l'obra d'art s'adreça a un altre temps», emfa­sitza Gabriel. Per a la con­questa de la per­du­ra­bi­li­tat de l'obra d'art –tan ene­miga d'un altre cor­rent artístic lliu­rat a la fuga­ci­tat i la cadu­ci­tat–, Gabriel uti­litza només mate­ri­als nobles perquè són els que enve­llei­xen bé.

L'escul­tor bada­loní exposa fins al 20 de març una quin­zena d'obres, la majo­ria de fac­tura ben recent, a l'Espai Volart de la Fun­dació Vila Casas, ins­ti­tució que, a diferència d'altres, sí que té una gran con­si­de­ració pel seu art. En la col·lecció d'Antoni Vila Casas, Gabriel hi és pre­sent amb set obres, dues de les quals s'han incor­po­rat jus­ta­ment fa poc i ara llu­ei­xen en la mos­tra de Volart, que es titula Plec­to­pos.

Gabriel escul­peix amb la mateixa sòlida con­vicció de Miquel Àngel, segons el qual les obres ja exis­tien dins el mar­bre. O, com deia Oteiza, les obres ja hi eren abans, el que passa és que ningú no les veia.

En l'obra de Gabriel hi plana una esti­mació pro­funda pel món antic. Les escul­tu­res cla­men per una resur­recció de l'ima­gi­nari del pas­sat. «L'art con­tem­po­rani només pot con­ti­nuar reno­vant els arque­tips si reprèn la vivència de l'ima­gi­nari del panteó simbòlic del pas­sat», subrat­lla Gabriel. Ell, asse­gura, hi deixa la pell per pujar dalt del pedes­tal de conei­xe­ment, i d'aquí ve que el procés cre­a­tiu pot allar­gar-se dies, set­ma­nes i mesos. «En l'art hi has de dei­xar la pell i l'ànima. Una obra és una con­gestió de força i d'esforç», pro­clama. I bé que és la pell un ele­ment impor­tantíssim en les seves escul­tu­res: només cal veure les mas­ses de fusta reco­ber­tes amb cen­te­nars, o milers, de claus, bus­cant l'efecte d'unes esca­mes. Sem­pre hi ha una forta aura orgànica en l'escul­tura de Gabriel. I sem­pre és inqui­e­tant.

A l'Espai Volart 2, també s'ha inau­gu­rat recent­ment una nova expo­sició, oberta fins al 20 de març, dedi­cada al pin­tor abs­tracte Joa­quim Chancho (Riu­doms, 1943), que ha recu­pe­rat el seu tre­ball seqüencial de ziga-zaga dels anys setanta. També ha creat un dibuix en una de les parets, que té un destí efímer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.