Eleccions en solstici

Dia 21, sols­tici d’hivern. La nit més llarga de l’any pro­met ser intensa aquest 2017. La tar­dor dona pas a l’hivern, el sol entra a Capri­corn i les urnes a veure on ens por­ten. En mol­tes tra­di­ci­ons hi ha hagut fes­ti­vi­tats al vol­tant d’aquest moment astrològic. Es renova l’espe­rança en l’inici d’un nou (i millor?) cicle. Per això cele­brem el Nadal en aques­tes dates. A finals del desem­bre con­ge­lat neix Jesu­crist i porta –simbòlica­ment– llum al món. A par­tir d’ara els dies es faran més llargs, la llum ven­cerà la fos­cor.

En mol­tes cul­tu­res la Nit ha estat per­so­ni­fi­cada per una figura feme­nina. Donant-li cos dei­xava de ser tan abs­tracta i ate­mo­ri­dora. Els grecs l’ano­me­na­ven Nyx, filla del caos, ger­mana de la tene­bra (Èreb) i mare de tota una progènie, entre d’altres, els bes­sons Hip­nos, la son, i Tànatos, la mort (no vio­lenta). Quan aquests mis­te­ri­o­sos ger­mans apa­rei­xien et duien a reg­nes del més enllà, o bé el dels som­nis –car­re­gats de mis­sat­ges i reve­la­ci­ons– o al dels difunts. A ells devem parau­les com hip­no­tit­zar i tana­tori.

Nyx –Nox en llatí– sovint la tro­bem repre­sen­tada com una dona nua sus­pesa en el cel, o volant, envol­tada d’un man­tell fosc en al·lusió a l’obs­cu­ri­tat de la nit. En el qua­dre del francès August Ray­naud la veiem amb aquest llarg vel negre en movi­ment i una estre­lla bri­llant sobre el seu cap. Al fons, en una roca de l’àrid pai­satge de gri­sos i blaus, obser­vem una òliba des­ple­gant les ales. Aquesta au amb visió noc­turna també la uti­litza Miquel Àngel a les tom­bes dels Mèdici com a atri­but per a la seva escul­tura sobre la Nit. Iden­ti­fi­ca­reu la figura de Nyx, envol­tada per una gran tela, en monu­ments tan emblemàtics com l’altar de Zeus de Pèrgam (Per­ga­mon­mu­seum de Berlín) i entre la infi­ni­tat de relleus de la columna de Trajà (Roma). En canvi, Anni­bale Car­racci, en ple bar­roc, la pinta amb dues grans ales, com una victòria o un àngel femení, por­tant en braços els seus fills bes­sons, encara nadons.

L’equi­va­lent de Nyx per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel caval­cant el seu cavall negre, a qui li cau la baba que cobrirà la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus des­cen­dents serà Thor, gran déu del tro i el vent.

Per als egip­cis, Nut era la divi­ni­tat del cel, i la repre­sen­ta­ven amb el cos de color blau i ple d’estre­lles, en posició arque­jada, com una cúpula celes­tial. Nut se sus­tenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), men­tre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habi­ta­ble per als humans. I encara en una civi­lit­zació ante­rior, a la mítica Babilònia, és en la bata­lla pri­migènia que el déu-rei Mar­duk talla per la mei­tat el mons­tre-caos Tia­mat, d’on es creen el fir­ma­ment i la terra. En el Gènesi, inici de la Bíblia, el pri­mer que fa Déu és sepa­rar la nit i el dia.

Tot surt del caos en un ori­gen. Veu­rem què surt del nos­tre caos en la nit de l’espe­rat 21. Es farà la llum després de les vota­ci­ons?