“Al meu frigorífic hi havia teranyines”

No sé si políticament correcte, però que no sigui ofensiu per a ningú. És com si tens una sabateria i li poses de nom Sabates El Roig, només vendràs la meitat de sabates. Si et dediques al cinema, vols que hi vagi tothom, i no et decantes ideològicament. Potser estem encara a l’empara de l’èxit d’Ocho apellidos vascos, que no molestava, que cauteritzava, agermanava, tot parlant de defectes, de mites, de tòpics. Els productors són economistes, aposten uns diners per guanyar-ne. I entre les seves estratègies, lògicament hi ha intentar alleujar una mica. L’altre dia celebràvem el vintè aniversari d’Airbag i avui en dia seria impensable fer una pel·lícula així. Jo, que soc molt ideològic, em pregunto per què hem involucionat així.

No soc dels que callen, ni a les verdes ni a les madures. Quan em van donar el Goya per También la lluvia vaig donar les gràcies a Iciar Bollain per treure’m de boxs. Dos anys després vaig fer Ocho apellidos vascos i estic vivint una realitat totalment diferent com a professional de la que vivia quan al meu frigorífic només hi havia teranyines. Jo havia viscut l’èxit d’Airbag i després haver de patir per tornar a entrar al cinema. La nostra professió és una mica així, qui no guarda quan té no menja quan vol. Deu tenir a veure amb el nou ordre mundial, o amb la globalització, però el cert és que hem abaixat una mica el llistó perquè el nostre producte pugui arribar a més gent. He fet pel·lícules de Bajo Ulloa, Medem, De la Iglesia, Uribe... Però la veritat és que darrerament he fet bons projectes que han passat sense pena ni glòria. És just? No es pot parlar de justícia en cinema, perquè dos i dos mai fan quatre. Deixar-te la vida en un projecte no vol dir èxit, i passant per allà, pot ser que et glorifiquin i coronin. És tot molt estrany.

Jo havia estat maoista.

Sí. M’agrada com a actor interpretar personatges a les antípodes de com soc jo en realitat. Havia de fer de Salvador, que és molt més proper a mi, és com Ignasi de Loiola, el basc que va fundar la Companyia de Jesús. Si hagués d’apostar per la vocació religiosa, seria molt més proper al personatge que ha fet Alain Hernández, a algú de la Teologia de l’Alliberament. Si sentís devoció, posaria les mans a la massa, no a la teoria.

Encara existeix! El director, Curro Velázquez, explica que l’origen d’aquesta pel·lícula va ser un article que va llegir fa dos anys a El Mundo sobre un equip gallec que es deia Os Chispas, que havien quedat finalistes. De fet hi ha dues competicions, la Champions Clerum és de futbol 7, i la Clericum Cup és de futbol 11. A la pel·lícula els hem canviat el nom, però les dues existeixen. Hi participen religiosos de Polònia, França, Anglaterra... Es donen un banderí, es diuen “Ave Maria Puríssima, sense pecat concebuda”, juguen molt bé, no es donen hòsties (o si ho fan, són consagrades) i s’han donat casos que es confessen els uns als altres. El finalista juga contra l’equip del Papa, que és argentí i futboler. Curro va veure que aquí hi havia una pel·lícula. La realitat gairebé sempre supera la ficció.