“El cinema que m’agrada em permet entendre’m millor”

Total­ment! El cinema per­met a l’espec­ta­dor fer un viatge, i esta­bleix una relació molt par­ti­cu­lar amb el ell. El cinema que m’agrada ofe­reix una experiència catàrtica, en el sen­tit que em per­met enten­dre’m millor a mi mateix a través dels per­so­nat­ges. No pre­tenc donar tota la infor­mació a l’espec­ta­dor, vull por­tar-lo de viatge sense dir-li què ha de sen­tir.

I tant! En la mesura que ens podem veure a nosal­tres matei­xos reflec­tits en una situ­ació més extrema de la que estem vivint, el cinema ens dona l’opor­tu­ni­tat de des­co­brir coses que d’una altra manera no ens plan­te­jaríem. Ens per­met pen­sar què faríem en el lloc del per­so­natge. No és la pel·lícula que ha de donar les res­pos­tes, les ha de tro­bar el mateix espec­ta­dor. He inten­tat que el públic se senti tan a prop com sigui pos­si­ble del per­so­natge de Han­nah i de la seva situ­ació. Està molt con­fusa, no sap què ha de creure, i de fet, no sap ni qui és ella mateixa. El fet de no per­dre gaire temps reve­lant què ha fet exac­ta­ment i de què s’acusa el seu marit, que està tan­cat a la presó, t’acosta més a ella i al seu estat de deso­ri­en­tació.

Sí, està atra­pada pel seu sen­tit de lle­ial­tat cap al seu marit, pel paper que ha tin­gut durant tota la seva vida al cos­tat seu. Per mi, la clau d’aquest per­so­natge, el que em fas­cina, és la tensió que hi ha entre l’indi­vidu i la pare­lla, i què passa quan aquesta relació es blo­queja. Aquest és el camí que vam explo­rar, jo i la Char­lotte Ram­pling. Ens vam plan­te­jar què passa si una pare­lla ha con­vis­cut durant 50 anys i un dels dos des­co­breix una cosa ter­ri­ble de l’altre. Què passa amb la seva iden­ti­tat? El des­co­bri­ment et fa per­dre el sen­tit de la iden­ti­tat no només de la pare­lla, sinó de tu mateix. És una situ­ació molt con­fusa, i això és jus­ta­ment el que em fas­ci­nava d’aquesta història.

Fa molt temps, jo devia tenir quinze anys, la vaig veure a la pan­ta­lla gran a La caída de los dio­ses, de Luc­hino Vis­conti, i vaig que­dar fas­ci­nat per aquesta aura que desprèn. A par­tir de lla­vors, vaig seguir les seves actu­a­ci­ons, i quan vaig deci­dir dedi­car-me al cinema, somi­ava a poder diri­gir-la en alguna pel·lícula. Quan el per­so­natge de Han­nah va entrar a la meva vida, de seguida vaig voler que l’inter­pretés ella. Si no hagués accep­tat el paper, no sé si hau­ria fet la pel·lícula, estava pen­sat només per a ella.