Joiosa trobada

Una feliç tro­bada musi­cal ha pas­sat pel Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla de Montgrí apor­tant-hi tanta bellesa que per força hi dei­xarà empremta: entre la can­ta­ora Rocío Márquez, reno­va­dora del fla­menc assu­mint-ne la tra­dició amb una lli­ber­tat lli­gada a una sen­si­bi­li­tat femi­nista i intel·lec­tual, i l’extra­or­di­nari vio­la­gam­bista Fahmi Alq­hai, que, des de la seva for­mació en la música renai­xen­tista i bar­roca amb cri­te­ris his­to­ri­cis­tes, s’obre a altres tra­di­ci­ons musi­cals. Aquesta tro­bada la defi­nei­xen com un Diàlegs de sons vells i nous i també hi par­ti­ci­pen Agustín Dias­sera (que, vin­cu­lat a Rocío Márquez, aporta una per­cussió entre la tra­dició i la moder­ni­tat que dona compte de les noves sono­ri­tats que la can­ta­ora aporta al fla­menc) i el també vio­la­gam­bista Rami Alq­hai, mem­bre de l’Acca­de­mia del Pia­cere, que el seu germà Fahmi lidera i que, essent una for­mació més àmplia, lliga el seu nom al pro­jecte.

La pro­posta no és pròpia­ment una fusió, sinó que cadascú hi aporta el seu “món” per com­par­tir-lo i des­co­brir alguna cosa ines­pe­rada d’ell mateix en el de l’altre. I és així que, amb una veu clara que també trenca cer­tes con­ven­ci­ons del fla­menc, Rocío Márquez tant fa seu un madri­gal de Clau­dio Mon­te­verdi, Si dolce è’l tor­mento, com els Alq­hai (sevi­llans de mare pales­tina i pare sirià) gau­dei­xen lliu­rant-se a la manera com la can­ta­ora aborda els aires de pete­ne­ras o la segui­riya. A més, en la seva pro­posta també hi cap El cant dels ocells trans­for­mat en una “nana” per Rocío Márquez. O una versió pri­mo­rosa d’Ange­li­tos negros, amb la qual va aca­bar el con­cert cele­brat al jardí del Palau Lo Mira­dor, un esce­nari que el Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla ha incor­po­rat en sin­to­nia amb l’encert de les seves elec­ci­ons musi­cals.