“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

Quan jo era petit, la foto­gra­fia era només per als qui es podien com­prar una càmera, que no era tot­hom. Ara al mòbil tot­hom en porta una. Això està molt bé, perquè s’ha demo­cra­tit­zat, però també s’ha estan­dar­dit­zat la foto­gra­fia. Ara és com si et men­ges­sis tres pots de mel: és molt bona, però que­des total­ment emba­fat.

Més que enyo­rança de la tec­no­lo­gia, jo com a foto­pe­ri­o­dista enyoro l’època en què, en la premsa, la foto­gra­fia expres­sava molta més pre­o­cu­pació social. Pots sen­tir nostàlgia del procés arte­sa­nal de la foto­gra­fia, però fins i tot Sal­gado s’ha pas­sat a la digi­tal. Alguna raó hi deu haver.

No, mai hi he parat atenció, excepte pels pals, que em cri­da­ven l’atenció.

Em dol dir-ho, però crec que sí. Actu­al­ment la gent vol coses en movi­ment, però para­do­xal­ment la imatge que queda d’un deter­mi­nat esde­ve­ni­ment és una imatge fixa. Com la foto de la nena cor­rent al Viet­nam, que defi­neix tot l’hor­ror d’un con­flicte bèl·lic.

Afor­tu­na­da­ment es va equi­vo­car. Com també ho va fer Cha­plin quan va dir que el sonor mata­ria el cinema. I ell mateix va rodar Can­di­le­jas o La com­tessa de Hong Kong, amb música seva.

Perquè el blanc i negre ajuda a tro­bar les essències; el color dis­treu molt.

Jo sem­pre intento treure la huma­ni­tat de la gent, tant si són nens com joves o per­so­nes grans. I fer-ho sense tea­tra­li­tat, de manera natu­ral i sen­zi­lla, arran de terra.

Si ho vol dir així. La manera d’apro­par-me a la gent crec que queda ben reflec­tida en les foto­gra­fies de per­so­nes que vaig fer als anys sei­xanta i setanta a Santa Coloma de Gra­me­net. Tan nor­mal que ningú hi parava atenció, però ara ha que­dat com un docu­ment que explica un moment i un lloc.

Hi vaig anar gai­rebé per militància ciu­ta­dana. Sabia que hi tro­ba­ria cen­te­nars de fotògrafs de tot el món, però creia que hi havia d’anar. La meva manera de con­tri­buir a un món millor és amb la meva càmera i a hores d’ara estic molt con­tent d’haver fet aquest docu­ment.

Pels Andes, pel Bra­sil i per tota l’Amèrica del Sud, viat­ges que han donat peu a lli­bres com ara Els ulls dels pobres i Casaldàliga, la seva gent i les seves cau­ses, amb Pere Casaldàliga, amb qui vaig ser al Mato Grosso. En aquests viat­ges he tro­bat que la gent sen­zi­lla és igual a tot el món.

Sí, l’acabo de publi­car, però l’edició ha tin­gut pro­ble­mes i n’hau­rem de fer una de nova. Vaig començar a escriure perquè arran d’una malal­tia vaig haver de pas­sar mol­tes hores a casa i, qui ho diria, em vaig posar a escriure. I parlo de coses entra­nya­bles de Tarifa, on vaig néixer. De la meva àvia, que feia cigar­re­tes, o la pri­mera des­co­berta del cinema mit­jançant una mena de visor de cartró en què es podien col·locar retalls de foto­gra­mes que venien en una botiga molt pobra que tenia una fines­tra com a apa­ra­dor.

En un barri de gent humil es foto­gra­fien puja­des i bai­xa­des de la gent, hi ha mati­sos perquè es nota la vida. Un barri ric és lineal, molt més esmorteït. Pot­ser per això m’interessa més la gent sen­zi­lla.

En aquest moment el meu desig és no moure’m de Santa Coloma, que és el poble on he vis­cut amb la meva dona, la Mari Car­men, on van néixer els meus fills i va morir el meu fill Ernesto.

Sí. El vaig plo­rar molt. I em que­ien uns lla­gri­mots al plat quan men­java... Tant és així que li deia a la Mari Car­men, la meva dona: “No posis sal a la sopa.” Em vaig tan­car molt, no podia sen­tir res que m’evoqués l’Ernesto, com ara els dis­cos d’El Último de la Fila, però vaig poder sor­tir-ne, tot i que és molt trist.