“M'agrada lluitar contra les inèrcies”

La Clara no deixa de ser un spar­ring per tal de fer pos­si­ble el diàleg que al lli­bre li calia. Sí, però, que el peri­o­disme ha can­viat molt. No sóc un teòric de la infor­mació, però em sem­bla que estem com devien estar després de l'invent de la roda. Tot­hom està mera­ve­llat amb el que es pot fer amb la tec­no­lo­gia, però, en canvi, hi ha molt poca gent pre­o­cu­pada real­ment pel que hem de con­ti­nuar expli­cant.

Amb qui sóc més crític és amb la meva gene­ració. La Clara, com a jove peri­o­dista, ja té prou feina. D'una banda, les facul­tats de les ciències de la comu­ni­cació no han com­plert les expec­ta­ti­ves que almenys jo, pot­ser ingènua­ment, hi havia posat. I de l'altra, hem per­dut el con­trol del procés de fabri­cació d'una notícia. Abans era molt fàcil arri­bar a les fonts d'infor­mació. Ara, en canvi, hi ha un per­cen­tatge impor­tant de les notícies que no podem com­pro­var si són o no veri­tat.

Res del que passa en l'actu­a­li­tat, fins i tot el fut­bol, s'explica sense la història. Sobre la dis­cussió de l'Esta­tut de Cata­lu­nya, per exem­ple, pots arri­bar a pen­sar que a Madrid s'han begut l'ente­ni­ment si des­co­nei­xes què va pas­sar durant l'època de la Segona República. Però si saps, en canvi, que la dis­cussió de l'Esta­tut, ales­ho­res, va cos­tar un cop d'estat i la situ­ació només es va des­en­ca­llar quan Azaña va fer el seu millor dis­curs, tindràs en compte unes cons­tants històriques que et seran molt útils per expli­car què està suc­ceint ara. No dic que els peri­o­dis­tes hagin de ser eru­dits pro­fes­sors d'història, però han de tenir la història incor­po­rada en l'incons­ci­ent.

Sagarra és bru­tal. Es va morir pen­sant que havia estat un gran poeta i que la prosa li havia ser­vit de com­ple­ment. No sé quina con­si­de­ració té entre els crítics de poe­sia, però era un pro­sista excep­ci­o­nal. Si vols enten­dre la Cata­lu­nya repu­bli­cana només has de lle­gir el que va publi­car. I el peri­o­disme esdevé extra­or­di­nari quan, cin­quanta anys després, lle­gei­xes un arti­cle i t'explica un moment històric, que és també el que feia extra­or­dinària­ment durant la República Irene Polo. Fixa't quina desgràcia tenim de Col·legi de Peri­o­dis­tes (no ho dic en referència als que ara hi són al cap­da­vant, sinó en gene­ral) que hem estat incapaços d'orde­nar el nos­tre pas­sat i poten­ciar figu­res com la seva. Per la seva part, Ste­fan Zweig sabia arros­se­gar el lec­tor des de la pri­mera línia, i a més va ser un dels pri­mers euro­peis­tes. La visió que es tenia d'ell des de certs sec­tors pro­gres cons­ti­tu­eix una de les grans esta­fes del segle XX. Final­ment, pot sem­blar una mica qui­xo­tesc que intenti posar en qua­ran­tena els cànons esta­blerts, però Luján és el millor peri­o­dista català de la post­guerra. Defen­sar-ho, com deia, pot sem­blar una lluita con­tra les inèrcies, però aquesta és, de fet, una de les inten­ci­ons del lli­bre: m'agrada llui­tar con­tra les inèrcies, ja que estem en un país molt ideològica­ment con­ser­va­dor. Con­ser­va­dor d'esquer­res, però con­ser­va­dor.

No, això és una mala edu­cació que tenim. Quan miro TV3 em poso nerviós, ja que el tele­notícies s'ha con­ver­tit en la pla­ta­forma de tota la gent que està en con­tra de les coses. No pot ser, per exem­ple, que ens aver­go­nyim del nos­tre model social. Jo n'estic molt con­tent, i el que vull és que la gent que no el té, el tin­gui. No vull dir que no hàgim de fer res per fer millor el món on estem vivint, sinó que hi ha unes fron­te­res molt clares fora de les quals no hi ha vida. Ja ho hem pro­vat tot: fei­xisme, comu­nisme... Podem dis­cu­tir, però sem­pre al ter­reny de joc. I sense badar, ja que el ter­reny de joc és molt fràgil i es pot esfon­drar en qual­se­vol moment.

Que algú ens l'intenti treure forma part del joc. És com quan un davan­ter de fut­bol s'enfronta amb un defensa. Pro­cura que no li intenti pren­dre la pilota, però no s'escan­da­litza perquè ho vul­guin fer. La pressió és una cosa viva. Les famílies que fun­ci­o­nen són les que estan ple­nes de pres­si­ons. Quan tre­ba­llava en dia­ris, fins i tot em sabia greu que de deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons no en rebéssim.