“Cada any estic més nerviós i atabalat”

David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto són parella i esperaven un fill de debò durant el rodatge, però els personatges i la història de la pel·lícula ‘Els dies que vindran’ són de ficció AVALON FILMS.

Ocupar el cervell és el més important en la vida. Si no me l’ocupo treballant, no em suporto”

Bernat Salvà - Barcelona

Ha protagonitzat films premiats (Estiu 1993, Tierra firme...), segueix fidel al teatre (La importància de ser Frank, Dogville...), va presentar els Gaudí del 2018... David Verdaguer (Girona, 1983) és a la cresta de l’onada, i segur que s’hi mantindrà amb Els dies que vindran, la tercera pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet, que arriba avui als cinemes després de guanyar cinc premis importants en el Festival de Màlaga. La història és de ficció, però la parella, David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto, i l’embaràs que relata aquest film, són de debò. Va créixer a Malgrat i feia teatre amateur a Pineda. Als 9 o 10 anys ja tenia clar que volia ser actor. Els seus debuts, tot i que en papers petits, són espectaculars: Plats bruts (primera sèrie), APM (primer programa de televisió) i Tres dies amb la família (primer llarg de ficció).

De qui va ser la idea de fer una pel·lícula del vostre embaràs?

Del Carlos; feia dues pel·lícules que parlava de la maternitat i la paternitat, i aquesta pel·lícula tanca el tríptic del director sobre relacions amb un embaràs. Quan li vaig dir que estàvem embarassats, li va caure del cel. Coneixia la Maria com a actriu perquè també havien treballat junts, i ens va dir que li agradaria molt fer una ficció d’aquesta realitat nostra.

Fer una pel·lícula sobre un embaràs quan la parella i l’embaràs són de debò en la vida real, és un salt al buit?

Confiem moltíssim en el Carlos. És un salt al buit, però hi havia una sèrie de línies vermelles que no volíem traspassar, i era molt important tenir un personatge diferent de nosaltres. Jo faig d’advocat de temes socials, que ajuda els desfavorits, i la Maria és periodista, no tenen res a veure amb nosaltres. Això és la meravella de la pel·lícula, al ser de ficció, i els personatges de mentida, podem acostar-nos-hi més i fer-ho més versemblant. A més, la pel·lícula està rodada com un documental, amb la càmera molt a prop del que ens passa. Si jo m’hagués dit David i la Maria, Maria, no hauríem aconseguit això, hauria sentit pudor. Ens vam relacionar des de la mentida amb molta veritat.

Vau participar en la creació dels personatges?

Vam començar a gravar abans de tenir un guió definitiu. Vam crear els personatges per separat, el de la Maria i el meu. El Carlos escrivia diàlegs, i vam començar a gravar situacions. Ha estat una producció d’un any i mig i vam rodar 50 dies, la pel·lícula es va anar formant. En un moment donat vam parar de gravar i van fer un guió definitiu, i vam seguir gravant, vam descartar coses...

Porta amb Carlos Marqués-Marcet tres llargmetratges de ficció (‘10.000 km’, ‘Tierra firme’ i ‘Els dies que vindran’) i un telefilm (‘13 dies d’octubre’). Ell diu que més que inspirar-lo, feu una feina conjunta d’amics. Ho definiria així?

Sí, ho diria exactament igual. L’atzar ens va ajuntar en el càsting de 10.000 km i des de llavors hem anat col·laborant junts. Encara més, la projecció de la personalitat del Carlos, del que pensa i el que sent, no és tant als personatges que interpreto jo com als femenins. La Natalia Tena era el Carlos a 10.000 km i a Tierra firme, i no et diré que la Maria és el Carlos en aquesta pel·lícula, però no és com quan Woody Allen contracta algú perquè faci d’ell. El bonic és que el Carlos m’ha donat l’opció de fer tres personatges masculins diferents, amb aquesta nova masculinitat que fa que no sapiguem ben bé on posar-nos. El que em demanés el Carlos, ho faria amb els ulls tancats. Té molt de talent i ens estimem molt.

Se’l veu molt, al teatre i al cinema... Treballa molt o els seus treballs tenen molta projecció?

Jo soc molt treballador, treballo molt i m’agrada. Amb les pel·lícules, potser en rodes dues en quatre mesos, s’estrenen de cop i sembla que no paris, però potser portes temps sense fer res. La nostra feina és així, o tens gana o tens son, o ve tot de cop o no tens res. En cinema, de cop estàs de moda, agrades i et truquen molt, i de cop no. El teatre és una cosa de constància, de ser allà sempre, entrar a l’ofici. Intento cuidar-ho. Però no em puc queixar, fa molts anys que visc de la meva feina. Toco fusta i encreuo els dits.

Protagonitzava el musical ‘La importància de ser Frank’ al TNC. S’atreveix amb tot?

M’atreveixo bastant amb tot, si m’ho demanen i hi ha temps per treballar-ho. També vaig fer Molt soroll per no res i vaig guanyar el premi Butaca. Ara, cada any estic més nerviós, tinc més angoixa i estic més atabalat. Igual que m’atreveixo a tot, cada any ho passo pitjor. Semblo molt feliç, i no dic que no ho sigui, però soc un pessimista vitalista, soc molt patidor.

La por escènica no va a menys?

En el meu cas cada vegada va a més, a límits que m’estic preocupant, però això també és ser valent, és dir que tens por, però surts amb aquesta por; estàs nerviós, però surts amb aquests nervis. És així com entenc la feina. I no podria estar sense feina, ocupar el cervell és el més important en aquesta vida. Si no me l’ocupo treballant, no em suporto.

Es diu que els valents no són els que no tenen por, són els que en tenen i se l’aguanten.

Llavors jo soc molt valent, perquè tinc molta por.

Malgrat estar en un gran moment, segueix fent òperes primes com ‘Set raons per fugir’...

Sempre! He tingut la sort que molts directors han comptat amb mi per a la seva opera prima, i és meravellós, aprens amb ells, tenen il·lusió, tenen poc pressupost, però expliquen històries molt interessants, i jo no m’he mogut mai per diners, el més important és tenir un mínim de coherència. Això ho deien en una obra de teatre, cal tenir una existència més o menys coherent, i el més o menys és bastant clau. Has de tenir la teva coherència, però que sigui teva. Hi ha coses que les encertaràs, altres no, però si ets coherents i acceptes els fracassos i els èxits, les coses només et poden anar més o menys bé

“No et fiïs mai del que no discuteix mai”. Aquesta frase d’‘Els dies que vindran’ la va improvisar al rodatge, segons ha explicat el Carlos Marqués-Marcet

Es refereix al meu personatge, que li costa molt comunicar-se i tenir empatia amb una panxa que es mou. El dia abans es van discutir, però no passa res. Jo crec que és important discutir-se, és una meravella en aquest món. Vol dir que hi ha dubte, i viure en el dubte i la discussió està molt bé. Les parelles que no discuteixen, un dia petaran.

A Catalunya fa pel·lícules més d’autor que a Madrid.

Els actors anem allà on ens truquen. No crec que sigui tant que a Catalunya fem pel·lícules d’autor, que també, sinó que a Catalunya hi ha menys diners, i això obliga a esmolar l’enginy i explicar un altre tipus d’històries, sense grans explosions i metralladores. Per això el català és un cinema acollonantment únic i intel·ligent. De la mateixa manera que hi ha cinema espanyol molt bo sense pressupost, el que passa és que les pel·lícules que he fet a Madrid són de gran pressupost, amb televisions privades al darrere, Antena 3 o Telecinco. És aquesta la diferència.

Presentant gales de premis com els Gaudí i programes de televisió s’hi sent còmode?

Vaig començar a la televisió a l’APM amb el Carles Capdevila, fent de reporter amb bigoti, però vaig parar perquè volia demostrar a la gent que era actor. Ara em veig amb cor de tornar a presentar coses, jo mateix m’he demostrat que la gent entén que soc actor. Si tot va bé, l’any que ve alguna cosa passarà, presentaré un programa en què hi crec molt, però no puc explicar-ne gaires coses.