Mental

Exis­teix una cons­trucció mate­rial de la història de la dansa amb la qual es tei­xeix el relat que la con­fi­gura. Però exis­teix, també, una altra cons­trucció(més etèria o metafísica) que desig­nem com a men­tal i que se situa als mar­ges, que recau en la mirada de l’espec­ta­dor. En reconèixer-se a través de les imat­ges, l’espec­ta­dor se sent capaç de traçar una història pròpia que li per­met d’apro­fun­dir en ell mateix, en un procés que es pro­longa de manera con­ti­nua i crei­xent. Amb una atmos­fera gèlida i un joc de llums per­tor­ba­dor comença l’espec­ta­cle ab [intra], (’Des de dins’, en llatí) del coreògraf Rafael Bonac­hela (La Gar­riga, 1972) i la Syd­ney Dance Com­pany, la com­pa­nyia que diri­geix des de fa deu anys i a la qual ha dotat de pres­tigi i reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nals. No és casual, doncs, que l’estrena a Bar­ce­lona de la peça coin­ci­deixi amb el tret de sor­tida del fes­ti­val per excel·lència de les arts escèniques de Bar­ce­lona que, enguany –recor­dem–, compta amb 94 espec­ta­cles i un mate­rial humà que, per pri­mera vegada, és total­ment pari­tari.

Setze balla­rins i balla­ri­nes irrom­pen a l’esce­nari.Comen­cen els pri­mers acords d’un so metal·lit­zat i vibrant que marca el compàs d’un temps veni­dor por­ta­dor d’un futur des­hu­ma­nit­zat. Acords arran­jats pel com­po­si­tor Nick Wales, qui par­tint de la bella i incon­fu­si­ble Pre­sence (el con­cert per a vio­lon­cel i orques­tra que Pete­ris Vasks va crear per a la solista argen­tina Sol Gabetta) ha com­post una peça única que bas­cula entre la subli­mi­tat del roman­ti­cisme (la com­po­sició de Vasks) i el so hieràtic i metal·lit­zat d’una com­pu­ta­dora.

L’elenc de balla­rins, casu­a­li­tat o no, és una paleta pre­cisa –i pre­ci­osa– de la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat que batega sota els plecs aus­tra­li­ans. Tot un encert fer miques la uni­for­mi­tat racial i sal­pe­brar l’esce­nari amb mul­ti­tud de pells i cul­tu­res. Els balla­rins actuen de manera pre­me­di­tada, cor­re­la­tiva i seqüencial i gene­ren un movi­ment inten­sa­ment físic que vol alli­be­rar l’ins­tint que els habita i con­forma. El procés cre­a­tiu de la peça va començar amb un seguit d’impro­vi­sa­ci­ons on el direc­tor demanà als balla­rins que tre­ba­lles­sin con­jun­ta­ment per tal de donar lli­ber­tat als sen­ti­ments i les emo­ci­ons com­par­ti­des. Les expres­si­ons escri­tes resul­tants van donar lloc a la direcció d’una seqüència de movi­ment físic, “una trans­ferència d’ener­gia que va del pen­sa­ment al cos”. Així, mol­tes de les idees de l’espec­ta­cle van sor­gir dels balla­rins, que, pro­ce­dents de dife­rents naci­o­na­li­tats, ator­guen al con­junt una interes­sant amal­gama cromàtica que n’accen­tua el tarannà uni­ver­sal.

Una única pega, allò que malau­ra­da­ment manca en un espec­ta­cle intens, vigorós i molt físic: un punt de silenci, un ins­tant de qui­e­tud, un parar màqui­nes momen­tani. És la manera de donar valor a la bellesa d’alguns pas­sat­ges d’una core­o­gra­fia que va entu­si­as­mar el públic que va omplir el Mer­cat de les Flors, dimarts, la nit de l’estrena.