“Al fons d’un pou al desert”

Des­tino acaba de publi­car L’hora de les deci­si­ons, la cor­res­pondència de 1950 a 1960 entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives. L’edició ha estat a cura de Gui­llem Molla, amb un reve­la­dor pròleg de Joa­quim Nadal. Tal com explica Molla en la intro­ducció, la cor­res­pondència de Josep Pla reco­pi­lada en aquest lli­bre prové del fons Jaume Vicens Vives, de la Uni­ver­si­tat de Girona; la de Jaume Vicens, de la col·lecció Frank Keerl Pla, de la Fun­dació Josep Pla de Pala­fru­gell. Les car­tes, en part, van aparèixer abans al segon volum d’Epis­to­lari de Jaume Vicens Vives, a cura de Josep Clara, Pere Cor­nellà, Fran­cesc Marina i Antoni Simon (Girona, Cer­cle d’Estu­dis Històrics i Soci­als, 1998) i en l’apèndix del lli­bre Amb el cor­rent de proa: les vides polítiques de Jaume Vicens Vives, de Cris­tina Gatell i Glòria Soler (Bar­ce­lona, Qua­derns Crema, 2012). En les últi­mes fei­nes de cata­lo­gació del fons Frank Keerl Pla dipo­si­tat a la Fun­dació Josep Pla, s’han loca­lit­zat més car­tes i postals de Jaume Vicens Vives: “L’epis­to­lari que pre­sen­tem es com­pon de setanta-dues car­tes, de les quals dotze són tar­ge­tes postals i una és un tele­grama. A més de les trenta-qua­tre car­tes de Vicens i les vint-i-dues de Pla adreçades l’un a l’altre, se n’hi inclo­uen d’altres con­tin­gu­des als matei­xos fons epis­to­lars que per­me­ten con­tex­tu­a­lit­zar el diàleg entre l’escrip­tor i l’his­to­ri­a­dor. Per això, ja siguin adreçades a Pla o a Vicens, s’hi tro­ben cinc car­tes de Josep Quintà, cinc de Flo­ren­tino Pérez Embid –tres d’elles amb Vicens com a remi­tent–, dues de Josep M. Cru­zet, dues de Roser Rahola, una de Lluïsa Sadurní i una de Pere Vicens. És també per aquest motiu que la cor­res­pondència pre­sen­tada comença el maig de 1950 i s’allarga fins al Nadal de 1966, sis anys després de la mort de Vicens, amb la qual cosa es tes­ti­mo­nia certa con­ti­nu­ació de la relació de la família Vicens amb Pla.”

No es tracta d’una cor­res­pondència cir­cums­tan­cial sinó que mol­tes d’aques­tes car­tes expres­sen les inqui­e­tuds i cui­tes de dos colos­sos de la nos­tra cul­tura: el més gran escrip­tor en llen­gua cata­lana des dels clàssics –amb permís de Ver­da­guer– i un dels his­to­ri­a­dors més fia­bles i amb una prosa des­ta­cada. En un moment molt com­pli­cat per al país, des de la post­guerra fins al començament del turisme i el desen­vo­lu­pa­ment, la sin­to­nia entre els dos intel·lec­tu­als és total. Així ho cons­tata Joa­quim Nadal quan afirma: “El reco­nei­xe­ment i el res­pecte que es pro­fes­sa­ren mútua­ment és, em sem­bla, un punt d’arren­cada rao­na­ble. Jaume Vicens va fer de Josep Pla un dels seus con­fi­dents. Josep Pla, tras­bal­sat pels efec­tes devas­ta­dors de la mort de Jaume Vicens Vives, va escriure molt aviat l’home­not que li va dedi­car. Josep Pla, en canvi, no ha tin­gut encara qui li dedi­qui un home­not equi­va­lent. Amb tot, els estu­dis que cons­tant­ment es dedi­quen a l’obra de Pla van con­fe­gint en el seu con­junt un immens home­not al qual caldrà que algú algun dia doni forma literària.”

El diàleg és obert i mos­tra la cate­go­ria epis­to­lar d’aquests dos gegants, units per una amis­tat que va fins a l’afi­ni­tat estètica abso­luta: “Aquesta cor­res­pondència que ara introduïm ens fa evi­dent que Josep Pla i Jaume Vicens van ser molt més que «cone­guts». Podem afir­mar que van ser amics i podem afe­gir a aquesta con­si­de­ració que durant deu anys, de 1950 a 1960, van cons­pi­rar ple­gats i van man­te­nir un to de con­fidència i com­pli­ci­tat molt evi­dents.” No resulta gratuït quan l’abril del 1960 Vicens comença la seva carta diri­gida a “l’amic Pla” amb un reve­la­dor: “Tinc la impressió de viure tan iso­lat del món com si em trobés al fons d’un pou en el desert. Per a un home com jo, de gran acti­vi­tat, aquesta és la sim­fo­nia més des­a­gra­da­ble que em fan escol­tar.”

Aquesta és una de les últi­mes car­tes perquè el mala­gua­nyat Vicens Vives va morir de càncer de pulmó a Lió, on s’havia tras­lla­dat perquè el trac­tes­sin. Seria enter­rat a Roses l’1 de juliol del 1960. Al final d’aquesta dar­rera carta del 1960, l’his­to­ri­a­dor li diu: “Com­par­tint l’escrip­tura amb la lec­tura, he de dir-vos que us lle­geixo i relle­geixo aquests dies amb molt de gust i pro­fit. Un dels papers més bons és el d’arròs a Pals. Merei­xe­ria que el tractéssiu més exten­sa­ment del que, per l’espai, hi heu pogut dedi­car. Teniu un nas d’his­to­ri­a­dor for­mi­da­ble.” Vicens moria amb 50 anys. Pla en tenia ales­ho­res 63 i tots dos podrien haver bas­tit un dels tàndems de pre­clars més impor­tants de la cul­tura cata­lana, i segu­ra­ment de la història dis­sor­tada que ens ha tocat viure. La mort va trun­car aquest fil. Nadal apunta: “Amb un accent espe­cial Jaume Vicens fa arri­bar suc­ces­si­va­ment a Josep Pla l’Apro­xi­mación a la his­to­ria de España i la Notícia de Cata­lu­nya, dos assaigs que for­mu­len una revisió a fons de la peripècia col·lec­tiva d’Espa­nya i de Cata­lu­nya i que apro­fun­dei­xen en la carac­te­rit­zació dels dife­rents pobles d’Espa­nya. No hi ha cap dubte que en molt bona mesura va ser el fil polític implícit d’aques­tes dues obres el que va des­per­tar amb més inten­si­tat l’interès de Pla per Vicens. Per altra banda, les incur­si­ons de Vicens en el món de la política es bar­re­gen i inter­re­la­ci­o­nen amb la seva dedi­cació al món edi­to­rial i la seva intuïció sobre aquest mer­cat.”