entre amics
Pepa i Pepo
Pepa Reverter ha de conjuminar l'impuls lliure del creador, com quan pinta quadres abstractes, i la disciplina del treball d'encàrrec, a l'hora de fer disseny gràfic
Pepa i Pepo no són Pin i Pon, ni cap parella de ninos de joguina. Pepa i Pepo són de debò, són mare i fill. El Pepo fa com la majoria de nens petits: va a la llar d'infants, menja amb delit els macarrons i fa una mica de fàstics a les amanides. La Pepa (Alcanar, 1969) ja és grandeta i té superada aquesta fase però té en comú amb el Pepo el seu impuls de curiositat, d'interessar-se per tot el que es mou pel seu entorn i una mica més enllà.
La Pepa Reverter és artista i dissenyadora gràfica. També juga amb ninos o, si més no, els pinta. Seva és una producció de Toys (ninos dissenyats per artistes que es mouen entre la creació, la joguina i la passió col·leccionista) per a l'empresa Qee de Hong-Kong. Aquest ninos, poca conya, solen ser buscades peces de col·leccionista (com el Pepo).
També va dissenyar una nina anomenada Amaya, referència clara a la bailaora barcelonina Carmen Amaya. La intenció dels productors de la peça, l'empresa Cha-cha, era dignificar els souvenirs i foragitar de les tendes de la Rambla les horribles nines sevillanes (la mateixa empresa Cha-cha participa de la recuperació del dibuixant Vázquez amb unes figures de les germanes Gilda). La veritat és que, tot i la modernitat i l'atractiu de la peça, els turistes que viatgen a Barcelona encara prefereixen el kitsch abans que el modern disseny, disciplina amb què la ciutat va tenir una projecció internacional que els compradors de barrets mexicans semblen ignorar.
Pepa Reverter està, com una gran part dels dissenyadors gràfics i il·lustradors, en un moment d'incertesa. Per exemple, les seves col·laboracions amb l'Internacional Herald Tribune, amb què il·lustra articles d'economia i política, són molts més espaiades. Però, davant d'aquesta situació que sembla paralitzar molts sectors, vol fer prevaldre el seu esperit emprenedor i s'ha embarcat a convertir un antic palauet de Sant Carles de la Ràpita en un hotel.
Un projecte que també porta implícit crear un nou tipus d'establiment que, a més de residència d'oci o turística, serveixi també de focus cultural i reivindicador d'una Catalunya, la del sud, que sovint ha estat ignorada des de les centralitats del país. Però sense fugir del món de les casetes cal explicar que per Sant Jordi la Pepa en va fer una. No es tractava en aquest cas d'un hotel, sinó d'una vela que servia d'estand de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona i en què es podia detectar l'univers autèntic de la creadora. Un clar exemple de com un treball d'encàrrec pot expressar també l'univers personal.
Tot i això, Reverter sap adaptar-se a la comanda (venir de família botiguera es una bona escola professional). «En un encàrrec has de pensar en el briefing [document de l'empresa en què explica els objectius que té amb el producte que vol anunciar]. No tinc un estil propi, en els encàrrecs m'adapto a les necessitats del client.»
Aquesta mena d'inevitable sotmetiment es trenca a l'hora de pintar un quadre. La seva pintura és abstracta, cosa que vol dir que no té l'obligació de representar res. Com a Pin i Pon, com a Pepo i Pepa, la dualitat creativa de Reverter s'expressa de dues maneres dins d'una mateixa unitat: deixant-se anar i deixant-se portar.