Jujol, l’art global
El Palau Güell reivindica en una mostra l’obra d’un dels arquitectes catalans més originals, eclipsat per Gaudí
Qui li havia de dir a Gaudí que acabaria sent el principal culpable de la invisibilitat de Josep Maria Jujol. Al seu amic Jujol, un home de profundes conviccions religioses com ell, li va deixar 100 pessetes en el testament. Al seu admirat Jujol li va donar llibertat absoluta quan el va tenir d’ajudant en algunes de les principals obres que va entomar a principi de segle, com ara la Casa Batlló, la Casa Milà, el Park Güell i la Sagrada Família –males llengües diuen que era el seu elegit per continuar-la. Prou que ho sabia, que li agafaven rampells de follia, però el deixava fer, inclús quan es va posar a llançar cubells de pintura al cadiram gòtic de la catedral de Palma. El bisbe es va aterrir, però Gaudí ni es va immutar. Això era exactament el que esperava del seu col·laborador: que la seva creativitat desbordant el sorprengués.
Durant molt temps, Jujol no es va desempallegar de l’etiqueta de simple seguidor de Gaudí. Molt ben dotat però, al cap i a la fi, un ajudant més dels molts que va tenir Gaudí. A partir dels setanta, va començar a emergir de l’espessa ombra del mestre. Però encara avui el persegueix i no deixa que irradiï plenament el seu geni, un dels més originals de l’arquitectura europea de la seva època, adscrit al modernisme però sense cotilles.
El vincle amb Gaudí va ser “estret però no sempre depenent”, sostenen Rosa M. Creixell i Sergio Fuentes, comissaris de l’exposició Jujol. L’arquitectura del color, que allotja, fins al 3 de novembre, el Palau Güell, tot i que l’ha organitzat l’Ajuntament de Sant Joan Despí dins d’un ampli programa per commemorar els 140 anys del naixement i els 70 de la mort del seu arquitecte municipal. A Sant Joan Despí, el seu laboratori, hi ha dues de les grans joies jujolianes, Can Negre i la Torre de la Creu. Si fossin a Barcelona, hi hauria cues per visitar-les.
Ah caram, té gràcia: Jujol es reivindica a casa de Gaudí. I això que al Palau Güell no n’hi ha cap, de petjada jujoliana. Encara era un marrec quan Gaudí hi va intervenir. Es van conèixer el 1906. Jujol estrenava títol d’arquitecte però, compte, no era verge en la professió. És fals, per tant, quan s’atribueix a Gaudí el mèrit d’haver descobert el talent de Jujol. El primer que va voler tenir-lo a prop va ser Antoni Maria Gallissà per dissenyar l’enllumenat artístic de les festes de la Mercè del 1902, al carrer Ferran. I abans de Gaudí, encara va treballar en el despatx d’un altre arquitecte, Josep Font i Gumà. Va ser el seu ajudant en la rehabilitació de l’antic palau Savassona com a nova seu de l’Ateneu Barcelonès. La firma de Jujol la trobem en el treball del ferro i les vidrieres de la llibreria.
L’exposició al Palau Güell dona una visió més completa de Jujol, sense obviar, per descomptat, el seu treball al costat de Gaudí, que li va obrir “un nou món”. Ara bé, corregint errors i confusions. Per exemple en les autories. Els documents, o l’absència d’aquests, no ho posen fàcil per delimitar qui va fer què, on comença l’un i on acaba l’altre. “El poc rigor científic i la mitificació de Gaudí han fet que se li adjudiquin coses de Jujol”, apunten els comissaris. Els entesos ho tenen clar (per cert que, just aquest cap de setmana, han celebrat unes jornades internacionals), però per als qui no ho són, és a dir la gran majoria, tot es fa passar com si fos de Gaudí. El cas és que els balcons de ferro forjat de la Pedrera o els medallons de trencadís de la Sala Hipòstila del Park Güell són de Jujol. Els no menys famosos bancs ondulats del mateix espai verd ofereixen dubtes i el més probable és que fos un treball a quatre mans. La colorista façana de la Casa Batlló també és un atreviment jujolià.
El color, “el signe identitari de l’obra de Jujol”. Va experimentar-lo “sense límits”. I “sense precedents”, en sintonia, encara que no en fos conscient, amb les avantguardes artístiques de principi de segle. Els colors de Jujol són cridaners (amb predilecció pel blau i el groc) en contrast amb els tons pastel característics del modernisme. Gaudí va detectar el sentit que tenia i “se’n va servir”, emfasitzen els comissaris. Qui sap si l’únic límit que li va posar va ser a la façana del Naixement de la Sagrada Família. La proposta cromàtica que li va fer no es va realitzar.
N’hi ha diversos, de projectes fallits, que la mostra rescata. Dins i fora l’òrbita de Gaudí. Com ara el conjunt de cases barates per a periodistes que li va encarregar el director del diari La Publicidad, Eusebi Corominas. No es va fer, però l’esbós és, per si sol, una meravella. En Jujol el factor mala sort és important per entendre per què ha quedat en un segon pla en la història de l’arquitectura. No només per allò que no va anar més enllà del paper, sinó també per allò que sí que es va fer però no s’ha preservat. La pèrdua més dolorosa va ser la delirant botiga que li va confiar Pere Mañach, el primer marxant de Picasso. Aquesta serralleria que estava situada al carrer Ferran és, o millor dit era, la seva veritable obra mestra, el millor exemple de la seva rauxa creativa i de la seva obsessió per integrar totes les arts en l’arquitectura.
El Jujol teòric: caòtic
La mostra del Palau Güell posa el focus en la seva condició d’“artista global”, que no es limita a concebre un continent, sinó que té cura de tots els seus continguts, amb una selecció de materials diversos, d’entre els quals els plànols de la seva obra menys valorada (potser injustament?), la font de la plaça d’Espanya, neoclàssica, i alguns mobles i objectes decoratius, com ara les esplèndides làmpades de la capella Mas Carreras de Roda de Berà. És el primer cop que surten del seu emplaçament, el seu estimadíssim Camp de Tarragona natal, trufat de les seves millors intervencions (l’església de Vistabella i la Casa Bofarull dels Pallaresos, però no només).
I al Jujol pràctic els comissaris, historiadors de l’art, li han sumat el Jujol teòric, que tampoc s’ha defensat gaire. Un Jujol que, com a professor, també va ser sui generis. Així el recorda un dels seus alumnes, Oriol Bohigas: “Anàrquic, descontrolat, difícil d’entendre, que volava sempre entre acudits culturals insòlits.”