Un nou lloc per a l’art
La Col·lecció Civit, un referent en art contemporani, s’exposarà progressivament al Centre Cultural Terrassa amb un desig de futur: trobar una seu estable
El dissenyador Josep Maria Civit (Montblanc, 1947) fa més de mig segle que col·lecciona, des que als 16 anys va començar a comprar pòsters d’exposicions. Avui atresora un dels fons d’art contemporani més espectaculars del país, amb primeres firmes nacionals i internacionals: Damien Hirst, Jeff Koons, Dan Flavin, Jannis Kounellis, Sol Lewitt, Jaume Plensa, Perejaume... Però el terme col·leccionista diu que no li escau. “Jo el que estic fent és un arxiu de la meva contemporaneïtat. No tinc en compte el meu gust sinó els fenòmens que van apareixent”, precisa.
Durant aquests 50 anys, Civit ha anat reunint obres d’art amb molt poc contacte amb el públic. No les ha ensenyat. Les anava emmagatzemant en una antiga fàbrica de suro de Palamós, dins de la qual només entraven amics i gent diversa del món de l’art. Totes emmagatzemades: a casa seva no hi té ni una sola obra. Un col·leccionista atípic, o antiburgès, com li agrada dir-ho.
Fins ara. El col·leccionista ha arribat a un acord amb el Centre Cultural Terrassa per mostrar progressivament la seva aventura artística en un cicle de quinze exposicions que es desplegaran durant els pròxims cinc anys. Una sala de la institució cultural vallesana estarà permanentment dedicada a l’exhibició de la Col·lecció Civit.
Les tres primeres mostres es poden veure fins aquest diumenge. Dues formen part d’un minicicle de tres propostes, de títol Cartografies, en què de manera “atzarosa” llueix, i lluirà més endavant, una selecció dels seus fons. La tercera mostra en curs presenta una de les obres més icòniques de Civit, The last supper, de Damien Hirst, tretze serigrafies inspirades en envasos de medicaments. Aquesta monumental peça es va poder veure el 2011 al Museu de Can Framis en un dels escassos moments en què Civit s’ha donat visibilitat.
Amb aquesta operació, Civit pretén fer un inventari de la seva col·lecció, de la qual no vol dir la xifra total d’obres que atresora. Només en les tres primeres exposicions ja se n’hi han aplegat més d’un centenar. “En les quinze exposicions es veuran totes. Pensa que moltes ni jo mateix les he vist mai. I ara amb perspectiva podré detectar quines obres tenen sentit i quines no i cal apartar, perquè segur que he comès errors”, raona.
No farà el procés sol. Totes les exposicions rebran mirades externes d’experts. Aquestes tres primeres han estat comissariades i conceptualitzades en un catàleg per Vicenç Altaió. Passarà el mateix amb les altres dotze, que seran temàtiques. La propera, que s’inaugurarà al novembre, estarà dedicada a Xano Armenter, de qui Civit conserva 150 peces de la seva etapa americana. Enrique Vila-Matas en farà la seva lectura personal.
Un cop estigui tot documentat, Civit té el desig de fer un pas més enllà. Vol dotar el fons d’una seu estable. “No, no penso invertir en totxo. D’arquitectures en tenim moltíssimes. No són continents el que ens manca, sinó continguts”, subratlla. Civit pensa en clau de país. “Jo no he comprat tot això per vendre-m’ho i fer-hi negoci. El meu compromís i la meva responsabilitat és retornar-ho a la societat”, assegura, tot esperant, per descomptat, la complicitat de les institucions públiques.
Aquest lloc definitiu està per decidir. “No penso ni únicament ni principal en Barcelona. Catalunya és més gran”, avisa.
Fer costat als artistes
En aquest procés obert per purgar i per brodar el nucli principal de la seva col·lecció, Civit hi veu també una gran oportunitat per encomanar la seva passió per l’art. “La meva col·lecció està feta amb temps i amb amor, no amb cap fortuna. Mai he comprat obres importants en el moment que ja no es podien comprar. No hauria pogut. Avui no les podria recomprar”, diu.
Tot i que fa uns anys tenia decidit deixar de comprar, se n’ha desdit i està incorporant les noves generacions d’artistes al seu patrimoni. “Sento que he de donar suport al sistema de l’art perquè té problemes. Hem de fer alguna cosa perquè no es pari la màquina. Hem de fer costat als artistes”, rebla.