“Ens falten homes a plaça i ens toca fer parelles femenines”

(E.R.) Amb el mateix entu­si­asme. Vam néixer amb l’objec­tiu de recu­pe­rar el ball de gita­nes que s’havia per­dut a Mataró. L’any 1921 va tenir lloc la dar­rera ballada. Era un moment en què la ciu­tat aco­llia molta gent de fora i cos­tava tro­bar gent per ballar. En altres pobles més petits de la roda­lia i sobre­tot a la zona del Vallès sí que hi va arre­lar amb força. Al Maresme, en canvi, som més de gegants i dia­bles.

(E.R.) El ball de gita­nes només es balla el dis­sabte de car­nes­tol­tes; fora d’aquest dia ja es con­si­dera un ball de plaça. Cada poble té la seva sin­gu­la­ri­tat, amb música i core­o­gra­fies pròpies. Al Tar­ra­gonès es coneix com el ball de cin­tes. Nosal­tres seguim la tra­dició del Vallès i sor­tim amb cas­ta­nyo­les i les pan­de­re­tes, i els arran­ja­ments ens els va fer la Prin­ci­pal de la Bis­bal. El ball l’encapçala la pare­lla de nuvis que con­vi­den a veure ballar les peces de xotis, pol­ques i jotes. Per fer-ho més amè al públic, a cada lloc es pre­senta al seu aire.

(M.R.) Sí, a molts llocs el ball té incor­po­rat un toc humorístic. A Mataró fem sor­tir el gag de les velles que es pre­para l’actor Claret Papiol i posa la nota satírica rela­ci­o­nada amb l’actu­a­li­tat, però sense inter­fe­rir però els dan­sai­res.

(M.R.) Ho hau­ria de ser, però la veri­tat és que sem­pre ens fal­ten homes a plaça, els costa venir i aca­bem fent pare­lles feme­ni­nes. Cadas­cuna pot triar després si pre­fe­reix seguir els pas­sos dels homes o de les dones. Ens falta engres­car-los i que vin­guin, però no és fàcil.

(E.R.) Més que ver­go­nya és que hi ha tan­tes tra­di­ci­ons recu­pe­ra­des que no hi ha gent per a tot. A la cana­lla pot­ser els engresca més sor­tir a por­tar una figura que no pas anar a ballar, i també estan fent cul­tura popu­lar. A l’asso­ci­ació tenim gent que de tant en tant ve a ballar però també són cas­te­llers o bas­to­ners.

(M.R.) Sí que ens costa que vin­guin. Anem fent feina a les esco­les per donar-nos a conèixer. Ens vam inte­grar a l’Agru­pació de Dan­sai­res amb el nom d’Esbart Mataró perquè fos més fàcil loca­lit­zar-nos a través de les xar­xes soci­als perquè per Mes­tres en Gai Saber era com­pli­cat saber que som un esbart.

(E.R.) Se’ns va ocórrer la nit fun­da­ci­o­nal, després de lle­gir tres poe­sies que van entu­si­as­mar el públic. Amb una nit ens vam autoim­po­sar el títol honorífic que et dona­ven sí gua­nya­ves tres vega­des con­se­cu­ti­ves els Jocs Flo­rals a Bar­ce­lona. Pensàvem que ens posa­rien tra­ves a l’hora de posar el nom a l’asso­ci­ació, però no va ser així.

(E.R.) En el ball de gita­nes hi entra el capità de cavall i amb el galop d’entrada es dona la ben­vin­guda a tots els assis­tents. El sim­bo­lisme és que el senyor que dei­xava els seus ter­renys per ballar es pas­se­java a cavall a salu­dar les auto­ri­tats i que tot­hom el veiés. Quan vam recu­pe­rar el ball fèiem venir cavalls, però des de fa uns anys, tal com està el tema ani­malístic, vam deci­dir tenir una figura, la mulassa, i arros­se­gar gent que la vol­dria por­tar.

(E.R.) A l’expo­sició es veuen ves­tits dels dan­sai­res que eren la gent del poble, però també ves­ti­menta de gent molt rica, amb vellut, que només qua­tre podien por­tar. La indu­mentària tant dels dan­sai­res com de la pubi­lla de Mataró, ins­pi­rada en una don­ze­lla del 1800, és d’en Pau Fernàndez.

(M.R.) A la colla hi tenim en Víctor Xau­bet, que està molt invo­lu­crat en cir­cuits de folk arreu del país, i va ser ell qui va fer la pro­posta i ens va engres­car. Sor­ti­rem un dis­sabte al mes al car­rer per acos­tar aquesta música i ani­mar la gent a ballar.

(M.R.) S’ha de fer veure que no ho és, de car­rin­clona, i que pro­mou valors entre el jovent que volen repre­sen­tar la seva ciu­tat. S’ha de des­vin­cu­lar del pas­sat i pro­moure aquests valors de coo­pe­ració i inter­canvi cul­tu­ral entre els joves que es conei­xen repre­sen­tant les seves ciu­tats. A Mataró una asso­ci­ació de veïns va mirar de recu­pe­rar el pubi­llatge fa un parell d’anys, però es va con­si­de­rar que era millor impul­sar-ho des d’una asso­ci­ació cul­tu­ral. En alguns muni­ci­pis els ajun­ta­ments també hi donen suport. A veure.