L’arquitecte humanista

Hi ha una gene­ració d’arqui­tec­tes giro­nins, sor­gida a prin­ci­pis de la segona mei­tat del segle XX, que han mar­cat un abans i un després de la nos­tra arqui­tec­tura. La història no els ha fet justícia, sigui perquè eren nas­cuts en una era on no els calia pro­mo­ci­o­nar-se, ni pen­sa­ven a fer-ho con­cen­trats en la feina, o perquè el mateix gremi tam­poc s’ha cen­trat a difon­dre prou les figu­res dels que podríem ano­me­nar “històrics però moderns”, més enllà de la seva inqüesti­o­na­ble admi­ració. És quan malau­ra­da­ment ens diuen adeu que, tot repas­sant el seu lle­gat, no ens dei­xen de sor­pren­dre, als con­tem­po­ra­nis.

Un dels últims a fer-ho va ser Josep Maria Pla Tor­ras (1933-2020), que va morir el 8 de febrer pas­sat. Arqui­tecte excep­ci­o­nal, Pla és d’aquests que mar­quen època pel fet de ser pio­ner en molts aspec­tes i por­tar a les comar­ques giro­ni­nes la petja més repre­sen­ta­tiva de l’arqui­tec­tura moderna de la branca més càlida. És a dir, emmi­ra­llada en mes­tres com ara Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright.

Parau­les majors? Pot­ser sí, però només cal repas­sar les seves obres i els seus pro­jec­tes i apre­ciar com de pro­per a aque­lles idees i cre­a­ci­ons es va situar, por­tant-les a terme aquí. Unes influències gens arbitràries, tenint en compte que ja de jove, durant el viatge fi de car­rera als Estats Units, va conèixer els dos mes­tres de l’arqui­tec­tura in situ, als seus res­pec­tius estu­dis.

Par­lem del 1959, el mateix any en què Josep Maria Pla por­ta­ria a terme a la seva loca­li­tat natal, Sant Joan les Fonts, con­jun­ta­ment amb el seu amic i com­pany de pro­moció Lluís Can­ta­llops i Valeri (un altre arqui­tecte que mereix un reco­nei­xe­ment) un grup d’habi­tat­ges asse­qui­bles per a una coo­pe­ra­tiva dels tre­ba­lla­dors de la indústria pape­rera. Això només va ser l’inici, com recorda el seu cunyat i mes­tre d’obra, Josep Cap­de­ferro, Pla va impul­sar coo­pe­ra­ti­ves d’habi­tatge arreu de les comar­ques giro­ni­nes a les dècades dels 60 i 70 del segle pas­sat. “Bla­nes, Bon­matí, Camp­devànol, Cas­telló d’Empúries i Olot van ser pobla­ci­ons afec­ta­des per un dèficit resi­den­cial greu que aques­tes coo­pe­ra­ti­ves van pal·liar amb cases ben dis­se­nya­des a un preu molt asse­qui­ble”. Durant molts anys, col·labo­rant amb el Patro­nat Pro­vin­cial de l’Habi­tatge, va con­ti­nuar la tasca de posar al ser­vei de molta gent arqui­tec­tura de qua­li­tat”.

Com a arqui­tecte de pro­mo­ci­ons pri­va­des –algu­nes amb el seu germà Joan, també arqui­tecte–, va pro­po­sar i incor­po­rar ele­ments ales­ho­res pio­ners al dis­seny d’habi­tat­ges. A des­ta­car: dis­tri­bu­ci­ons d’inte­ri­ors molt raci­o­nals, la dig­ni­fi­cació de les cui­nes por­tant-les a la façana –gene­ral­ment les cui­nes eren fos­ques i peti­tes– o bé recon­ver­tint l’habi­tatge amb cui­nes men­ja­dor d’una gran moder­ni­tat; i la cons­trucció de façanes amb sis­te­mes de con­trol lumínic i tèrmic, molt sos­te­ni­bles. Els exte­ri­ors d’aquests edi­fi­cis solien ser sobris però ele­gants, fets amb mate­ri­als com ara el for­migó vist o el gres de Cas­te­lla. Encara hi ha ben visi­bles molts edi­fi­cis de Banyo­les o de l’Eixam­ple de Girona, alguns de tan carac­terístics i que con­ti­nuen robant la mirada, com ara l’edi­fici El Jardí (1974) de la car­re­tera de Bar­ce­lona, on des­taca un altre ele­ment de les seves obres: les per­si­a­nes d’acordió de fusta natu­ral.

Com a gran defen­sor que l’arqui­tec­tura con­tem­porània tingués un com­po­nent artístic, tenia la cos­tum d’incor­po­rar a les façanes i als vestíbuls –un espai que Pla sem­pre ha dig­ni­fi­cat com a ele­ment de con­nexió exte­rior-inte­rior– ele­ments escultòrics, com per exem­ple els que encara s’apre­cien, per exem­ple, a l’edi­fici Papi­rus de Juli Gar­reta, el Jaume I de l’edi­fici homònim de la Gran Via o els fri­sos de l’edi­fici del Sol del car­rer de la Creu, tots tres a Girona. És donant èmfasi a aquest com­po­nent que l’arqui­tecte gironí va man­te­nir una rica col·labo­ració amb artis­tes –alguns de renom, com ara Paco Tor­res Monsó–, i també amb arte­sans locals –fus­ters, cera­mis­tes, escul­tors o fer­rers– amb els quals dis­se­nyava ele­ments orna­men­tals o deco­ra­tius que introduïa a les obres: des de bara­nes de fusta fins a tira­dors de porta, tots d’una deli­ca­desa poc usual a les cases, pas­sant pels cane­lo­bres, les piques o les làmpa­des d’una església.

Perquè en aquest àmbit, el de l’arqui­tec­tura reli­gi­osa, Josep Maria Pla també va ser pro­cliu. Va ser un dels arqui­tec­tes con­ser­va­dors del Capítol de la Cate­dral de Girona i encara avui es pot apre­ciar el gran tre­ball muse­ogràfic de les Sales del Tre­sor, rea­lit­za­des el 1973/74 després de viat­jar amb mossèn Genís Bal­trons als Museus Vati­cans de Roma. Al ser­vei del Bis­bat, va edi­fi­car esglésies de nova planta –la de la Canya, la més per­so­nal, amb un home­natge implícit al llen­guatge arqui­tectònic dels edi­fi­cis indus­tri­als de la zona– i va par­ti­ci­par en res­tau­ra­ci­ons com ara les de les parròquies de Font­co­berta, el Sant Sepul­cre de Palera o el mones­tir de Sant Daniel, edi­fici mil·lenari on pre­ci­sa­ment es va fer la missa del seu fune­ral. No deba­des va man­te­nir una estreta relació amb les mon­ges del mones­tir, com des­taca la seva muller, Faus­tina de Solà-Mora­les, que recorda com les reli­gi­o­ses l’havien aju­dat sovint a con­fec­ci­o­nar les maque­tes dels seus pro­jec­tes.