Salvador Quinina

Com­ple­ta­ment exte­nuat, Sal­va­dor Qui­nina deixà de mirar fixa­ment la mun­ta­nya que tenia a sota. Ja n’hi havia prou, de tor­tu­rar-se. Ell era novell, el que comu­na­ment en diuen un mort de fresc. Havia tin­gut molt mala sort, i tot per aque­lla punye­tera nina –no tan nina– que s’havia inter­po­sat entre la boira i la feli­ci­tat. I com més la veia, més emboi­rat estava. No hi havia manera de par­tir cap a dalt.

Fa dues hores que m’han tan­cat a la caixa. De fet, encara sent l’olor de fusta que desprèn l’embol­call de l’eter­ni­tat. I en aques­tes dues hores m’ha pas­sat de tot. Els ulls han par­tit pel seu compte i s’han fixat en un home que es men­java a quei­xa­la­des un rat­pe­nat. Tenint en compte que sem­pre he estat vege­tarià, la cosa m’ha fet molt de fàstic. El dit polze –i mira que el tinc curt i rabas­sut, pobrissó– no ha tin­gut altra idea que asse­nya­lar-me un ani­maló que sor­tia de la cara assa­do­llada del carnívor. La dimi­nuta cri­a­tura es veu que està empre­nyada amb el món. A cau d’ore­lla em diu que si amunt que si avall. En defi­ni­tiva, una cerca-raons de la punyeta.

No és per cri­ti­car, però us puc ben asse­gu­rar que vaig haver de con­viure anys i panys amb un de la feina, un setciències, minis­tre de la Lle­tra, que tenia la mateixa cara que l’ani­maló aquí pre­sent. L’esmen­tat com­pany pas­seja, però i en pro­porció, el cap més gros. He de dir que, encara que tots dos com­par­tei­xen el mateix color de pell, blan­quinós una mica pudent, estic en dis­po­sició d’afir­mar categòrica­ment que en qüestió d’intel·ligència l’ani­maló el gua­nya. I vinga xiu­xi­ue­jar-me no sé què. –No t’entenc, coi de beneit –li dic estos­se­gant i quasi fent la fel per la boca.

Us comu­nic que vaig dinyar-la del pulmó. Els met­ges, que no en pen­sen de bona, m’havien adver­tit de la feta si no dei­xava de fumar. Però qui és el valent que entre angoixa i angoixa té els bemolls de pres­cin­dir del nèctar eteri? A la vida, pel fet de ser ena­mo­radís, sem­pre hi he sen­tit neguit, a més del xic d’impotència perpètua que em reve­nia cada cop que per força em topava amb les parau­les del minis­tre de la Lle­tra. Segur que sabeu a quina mena de per­so­natge em refe­resc, dels que van repe­tint el mateix sermó fins que acon­se­guei­xen el nom­bre de capa­des necessàries per a rebla­nir-se d’ànima. Quan ho fan som­ri­uen com­mi­se­ra­tius fent roncs car­de­na­li­cis. Entre això i allò i el de més cap allà, cada dilluns anava a la botiga del poble a com­prar tots els car­trons de tabac que tenien. Un dia li vaig dir a la madona: “Maria, em mor. Pro­cura que no em falti el vici fins a fer el dar­rer alè.” La pobra venia a l’hos­pi­tal a dur-me’n d’ama­ga­to­tis. Tot i que era una dona poc ins­truïda, tenia una intel·ligència natu­ral que la feia digna repre­sen­tant de l’estirp dels super­vi­vents.

Qui­nes coses té, ésser mort a la Terra! Per­do­nau que inter­rompi el relat, però ara veig que passa per sota meu una altra vegada el feix de boira. M’agrada molt intuir-la sota els peus. Em dona la inse­gu­re­tat necessària per a sen­tir-me com a casa. –L’heu vista? Fixau-vos-hi bé! És la nina que no em deixa gau­dir de la boira espessa, i la recon­cen­trada m’estira del tur­mell perquè no m’enlairi: cabro­nassa!

És fei­xuc sen­tir a cau d’ore­lla el retrò de l’ani­maló, ves a saber què vol. –Què dius? Repe­teix les parau­les que aca­bes de pro­nun­ciar. Si ets valent, digues-ho en veu alta –li vaig dir tre­mo­lant ira­da­ment.

–Ara ja puc par­lar. Havia que­dat afònic. El carnívor, en devo­rar el meu hoste, se m’ha men­jat un tros de gola. Sor­to­sa­ment, soc immor­tal, trans­històric i caçahu­mans! –digué amb orgull.

–Vatua, quin currículum més precís! –vaig gosar dir-li, una mica esgla­iat per tant d’adjec­tiu meritós.

–Et deia, fa una bona estona que t’ho repe­tesc, que la den­tota del carnívor m’ha tor­nat a treure del cau. Soc viu un altre cop i ara tinc una fei­nada a infec­tar, matar i sac­se­jar humans. I tu no hi pots fer res.

Si pogués mar­xar cap a dalt hi tro­ba­ria un o altre, i dava­llaríem dues poa­la­des de mata­a­ni­ma­lons. La puta nina!