La dama de negre

Era un dia gris i rúfol de març. Avui fa un any. El temps amenaçava de con­ti­nuar la nevada lleu del dia abans, que havia emblan­qui­nat el poble i les mun­ta­nyes. Fins i tot el Tor­re­neu­les lluïa una alba capa, mig estri­pada aquí i allà. Al mig­dia vaig pujar a l’església per con­tem­plar el pai­satge de Que­ralbs mig nevat. A la dreta de la plaça, una filera de xiprers alts i com­pac­tes vet­llen la pau del cemen­tiri. Vaig obrir la porta de ferro del cemen­tiri. Al fons, els nínxols i làpides. Vaig anar repas­sant len­ta­ment cada filera de nínxols.

Tot d’una vaig sen­tir xeri­car el por­tal de ferro del cemen­tiri. L’obria una senyora tota ves­tida de negre. Ulle­res de sol. Una bossa de mà també negra i un ram de roses ver­me­lles. Ele­gant, cami­nava amb pas deci­dit cap a l’extrem esquerre del fron­tal de nínxols. Edat? Entre sei­xanta i setanta. No era del poble.

Pro­ba­ble­ment em veié, però ni cas. Enfilà el suau pen­dent del prat direc­ta­ment cap a una làpida. Quan arribà a un metre de la làpida que bus­cava, s’aturà, esbu­fegà i s’hi acostà per dipo­si­tar les flors en un pit­xer. Tragué una ampo­lla de la bossa i omplí el gerro d’aigua. La làpida, de mar­bre blanc, era a mitja altura, a la segona fila. Va nete­jar amb un drap la làpida i tots els can­tons. Besà la seva mà i feu com si llencés el bes cap a la foto­gra­fia, i es girà per mar­xar. Es tragué les ulle­res fos­ques. Em mirà.

–Avui fa qua­ranta-sis anys!

M’hi vaig atan­sar. Asse­nya­lava la foto de la làpida.

–Era tan guapo!

M’hi vaig acos­tar més. Era una foto d’un jove d’uns vint anys. Vaig lle­gir a sota: “Albert Coll i Tei­xi­dor, mort d’acci­dent als 21 anys”.

–Era el seu fill?

–El meu fill? Que no ha lle­git la data de la seva mort?

Vaig fixar-m’hi millor. Havia mort el 1969. Tin­dria ara, per tant, més de setanta anys.

–Dis­culpi. L’esti­mava molt, oi?

–Era el meu nòvio. Va morir con­ge­lat al coll de la Mar­rana, una nit com aquesta pas­sada. El vam enter­rar aquí perquè des­cansés al cos­tat de les seves esti­ma­des mun­ta­nyes. Jo tenia lla­vors dinou anys. En feia dos que fes­tejàvem. Érem del mateix cen­tre excur­si­o­nista de Bar­ce­lona. Jo li vaig dir que no hi anés, que amb la neu cai­guda aquell hivern era molt peri­llosa la tra­vessa. Però era un boig de la mun­ta­nya...

Els ulls li bri­lla­ven amb aque­lla lluïssor pròpia dels ena­mo­rats.

–Ve cada any a por­tar-li roses el dia de l’ani­ver­sari?

–Cada any, sí, cada any, en el dia d’avui, 19 de març. Nevi o plo­gui, faci fred o calor, no he dei­xat de venir cada any a Que­ralbs.

–Qua­ranta-sis anys!

–A Que­ralbs hi tinc el meu pri­mer i únic amor, i a Que­ralbs vindré a recor­dar-lo fins que em mori. He dei­xat escrit en el meu tes­ta­ment que m’enter­rin amb ell en aquest mateix nínxol.

–Per­doni, vostè té família?

–Tinc família, sí, però el meu amor és aquí. La família, la família...

S’aturà un moment, es girà cap a mi, i m’engegà:

–Vostè és jove i no sap què és ser mare sol­tera. Jo vaig ser mare sol­tera quan ningú gosava fer-ho ni dir-ho. La meva família em va repu­diar... Van ser anys molt difícils per a mi i la nena.

–Va tenir una filla?

–L’Albert va morir quan encara no sabia que estava emba­ras­sada. Sí, d’una pre­ci­osa nena. Ara té qua­ranta-cinc anys, i cada any vinc a expli­car-li què fan la seva filla i els seus dos nets.

Vaig fixar-me en les làpides dels joves excur­si­o­nis­tes acci­den­tats als cims de la Vall de Núria i enter­rats en el cemen­tiri: eren mitja dot­zena!

Avui fa un any d’aque­lla tro­bada. Fa un dia esplèndid. De bon matí m’han por­tat el paquet de roses. Espero sota el nàrtex de l’església de Sant Jaume con­tem­plant com el sol del matí s’allu­nya len­ta­ment de la serra del Cat­llar.

A les onze en punt arriba la dama de negre a la plaça de l’església. Ulle­res de sol, bossa de mà negra, ram de roses ver­me­lles. S’adreça amb pas ferm cap a la porta del cemen­tiri. Jo m’afa­nyo a salu­dar-la i li obro la porta. La miro i quedo de pedra: no és ella! És molt més jove... Ella em mira, em som­riu i, davant la meva sor­presa, em diu:

–Sabia que vin­dries. La mare em parlà de tu. Soc la Núria, la filla de l’Albert. La mare no ha pogut venir. Està ingres­sada a l’hos­pi­tal pel coro­na­vi­rus.

L’he acom­pa­nyada fins a la làpida i al cos­tat del seu ram de roses roges hi he dipo­si­tat el meu ram de roses blan­ques.